Diuen que és una gran virtut saber transformar les derrotes en victòries. El Barça té una bona oportunitat per demostrar-ho després d’un altre KO europeu, tan estrepitós i humiliant com els anteriors, que el posa davant el mirall amb les seves qualitats i les seves limitacions. L’espectacular patacada d’Anfield davant el Liverpool (4-0) a la Lliga de Campions va tenir causes diverses i lectures de tota mena, però el que és segur és que no ha estat un accident puntual, després de la de Roma (3-0) l’any passat i les de Juventus (3-0) i PSG (4-0) l’anterior. Tampoc és fruit del relaxament, perquè l’equip blaugrana estava avisat; ni sorpresa, perquè el Liverpool va fer exactament el que s’esperava que fes; ni deixadesa, perquè la Champions ha estat la prioritat del grup aquesta temporada; ni estrès competitiu, perquè els titulars van arribar al partit amb la Lliga guanyada i més dosificats que el rival. Les causes no són superficials, sinó estructurals.
El Barça ha construït un cicle gloriós, que va començar amb Rijkaard, va fer el cim amb Guardiola i s’ha prorrogat amb Tito Vilanova, Luis Enrique i Valverde. Són quasi 15 anys de vida i de guanyar-ho tot. Una ratxa que s’ha estirat a base de consolidar un nucli dur de jugadors pràcticament intocable, de prioritzar el pragmatisme sobre la identitat i d’enganxar-se a la immensitat de Messi per tapar els forats. El pla ha funcionat bé en part, perquè en els últims cinc anys el Barça ha guanyat quatre Lligues i podria guanyar les cinc Copes, però també ha envellit, l’espina dorsal de l’equip (Piqué-Alba-Busquets-Rakitic-Messi-Suárez) passa dels 30 i quan la Champions ha pujat les revolucions, un dia o altre, l’estructura s’ha enfonsat.
Valverde i abans Luis Enrique van ser bons entrenadors per al Barça, perquè van saber esprémer aquesta generació, perquè van fer més gran el palmarès i sobretot perquè el club que els va contractar ja uns quants anys que està instal·lat en el més pur resultadisme, cosa que ha relativitzat alguns dels principis bàsics que identificaven el futbol del Barça, ha cortocircuitat la relació del primer equip amb la Masia i ha influït en la tria i el preu dels fitxatges. Per això ara, quan la Champions, “esa copa tan linda”, ha mort, la sensació de buit és tan gran com la indiferència que va expressar l’afició diumenge en l’últim partit de la temporada al Camp Nou. La situació és propícia per senyalar jugadors i sentenciar l’entrenador, però si alguna cosa no necessita el Barça és un pla de contingència més o menys dràstic que rescati la il·lusió de l’aficionat però continuï aparcant el problema de fons.
El que cal és un full de ruta que vagi més enllà de la pròxima Champions o la pròxima temporada, que torni a prioritzar el paradigma futbolístic d’aquest equip i orienti la composició de la plantilla en conseqüència, que no s’enroqui en el grup de jugadors intocables, que recuperi la confiança en els joves del planter, que des de la màxima veneració permeti a Messi tornar a ser la cirereta i no tres quartes parts del pastís i que doni la banqueta al tècnic que assumeixi aquest full de ruta en la seva totalitat. En definitiva, un pla que no tingui com a objectiu allargar aquest cicle, sinó crear-ne un per als pròxims 10 anys, encara que la pròxima lliga no es guanyi de carrer. Un pla per sortir del bucle.
