La foto de Sepp Blatter, que publicava fa poc El Món, proclamant Qatar com la candidatura guanyadora per acollir el Mundial del 2022 tenia més història del compte. De fet, de seguida que s’havia sabut la notícia el desembre de 2010, havien saltat rumors que la designació del país del Golf com a seu d’un Mundial s’havia cuinat entre despatxos de lobbistes i prestigiosos mandataris internacionals. Rumorologia, fins que l’Informe Garcia posava els punts sobre les i i començaven a quadrar moltes coses. Just al cap de set anys de la designació, ha estat el mateix Blatter qui, en una entrevista a Estadao admet que aquella Copa del Món no havia de ser per Qatar, si no per als Estats Units.
Hagués estat nord-americana, o ara havent-se de jugar al Golf Pèrsic entre novembre i desembre, el què no amaga Blatter és que el Mundial de futbol és un actiu de posicionament geopolític per qualsevol govern, més enllà d’un espectacle que mou milions d’euros, sigui a través dels drets de televisió, amb els contractes de patrocini associats… L’Informe de finances de la FIFA 2014 xifra els ingressos del Mundial del Brasil amb 4.826 milions de dòlars. Per Blatter, els Estats Units i Rússia havien de trobar punts d’acord en l’organització de dos campionats consecutius, una manera de visualitzar que les dues grans potències –les superpotències de la Guerra Freda– podien treballar conjuntament després del final de la història.
Certament, mentre el risc de portar un Mundial a Rússia no és baix –només cal veure el backstage dels Jocs d’Hivern de Sochi–, la possibilitat de disputar un campionat als Estats Units era una proposta atractiva i més que viable. No només perquè el futbol professional està força consolidat a través de la MLS, sinó que la pràctica d’aquest esport en aquest país ja s’està generalitzant entre els nois i noies en edat escolar malgrat el seu model pay per play. Si bé el 1994 hi havia l’oportunitat d’obrir un gran mercat, el 2022 hi hagués hagut l’oportunitat de finalment futbolitzar el país de la NFL i la NBA, el país on encara avui el soccer és més un entreteniment pels nens i joves que un esport on guanyar-se la vida. Sense comptar amb la comunitat llatina, que ja des dels noranta havia fet del futbol la seva via d’escapatòria de la hiperconsumista societat yankee; una porta cap a la seva terra d’origen.
Però, els americans s’hauran d’esperar, i mentrestant la seva selecció no podrà disputar el Mundial de Rússia! Pèrdues a la cadena Fox, que va pagar 200 milions de dòlars pels drets de les tres properes cites mundialistes. Potser, el 2026 arribarà un second-round? Pel 2022, França va guanyar-los la partida. La sempre capritxosa França, jacobina d’arrel, d’interessos particulars, necessitava les complicitats de l’Emirat per fer del seu futbol una referència a Europa. Sense dopar la lliga francesa no es podia competir amb els grans d’Espanya, Itàlia, Anglaterra o Alemanya! Sense gasodòlars no arribava Neymar: els vots francesos per Qatar a canvi de fer del PSG un referent mundial, explicava el professor Carles Viñas ja en una anàlisi publicada fa temps, també en aquest diari.
Si Sepp Blatter qualificava a Estadao que l’adjudicació dels Mundials a les superpotències era “un senyal de geopolítica”, encara ho és més el canvi que es va fer per acabar donant el del 2022 a Qatar. En primer lloc, perquè es constata que les adjudicacions dels mega-esdeveniments són peces de canvi per a poder assolir objectius nacionals particulars, esportius (portar els parisencs a la final de la Champions?) o no. En segon lloc, perquè visualitza un canvi en la geopolítica mundial: els dos pols enfrontats històricament –també en l’esport durant la Guerra Freda (ai!, aquells duels entre Fisher i Spassky!)– es veuen obligats a cedir quotes de poder a nous actors, entre ells als del Golf Pèrsic, competidors en el comerç de petroli i gas, però a la vegada aliats necessaris per garantir l’estabilitat del polvorí de l’Orient Mitjà.
