Una de les contracròniques que aquest diari publicava després de l’Assemblea de compromissaris del Barça, del passat pont de Tots Sants, escrita pel company Adrià Soldevila, es titulava: “Guardiola i Cruyff, noms tabú pels compromissaris”. El periodista, un belluguet que ja ha mostrat el seu olfacte traient els draps bruts de la Federació Catalana de Futbol (FCF) recentment, és un bon coneixedor de l’entorn blaugrana tot i la seva joventut. Els seus dos llibres d’història social del FC Barcelona l’avalen. Francament, m’agrada la percepció que s’hi desprèn sobre les singularitats del soci del Barça, d’aquell amb “carnet inferior al 1.000” –aclareix el periodista–, que pot pontificar com si estigués presidint una missa al Vaticà i pot declarar proscrit, de cop i volta, a aquells qui el van acostar més a la tocar la divinitat.
Haver passat uns quants anys recolzat a les balles que tanquen els camps de Regional, escoltant a la banda la crònica d’una jornada futbolística de Primera de veu dels més veterans –amb la mirada posada sobre la gespa i les orelles enganxades al Carrusel Deportivo– t’ajuda a entendre encara més les singularitats que relatava l’Adrià. El soci del Barça (el veterà, el pre-Guardiola que és el veritable, segons per qui) exerceix com a ambaixador essent una espècie de senador romà capaç d’alçar la veu a qualsevol autoritat futbolística reconeguda, investit només pel seu coneixement de la història culer i l’honor d’haver patit de valent durant la travessia del desert d’un “exèrcit simbòlic desarmat” –en paraules de Vázquez Montalbán– que lluitava incansablement i improductivament contra les essències del Règim.
El soci, el de veritat (no us n’oblideu), és rancorós per naturalesa; perquè aquells qui no han trobat el Sant Grial vestits de blau-i-grana i són sospitosos d’haver-se rendit a mig partit –encara que sigui amb dues Champions a la butxaca– ja no són dignes de ser recordats. No haver-se jubilat al Barça els pot acabar fent impurs per poder ascendir a l’Olimp. Alguns, certament, s’han buscat ser odiats eternament per no haver entès les màximes que regeixen la conducta del sanedrí i haver abraçat desacomplexadament la comercialització de l’esport rei (Bernd Schuster, Ronaldo o Luís Figo, per posar alguns exemples), però els savis a vegades són massa exigents amb aquells qui, simplement, han volgut buscar nous reptes vitals o han quedat “buits”. Seguir el catequisme de l’entorn, ja ho va dir Cryuff, pot resultar massa dogmàtic. Suposo que quan la majoria de compromissaris siguin hereus dels anys triomfants de Guardiola i Luís Enrique la seva visió del dogma es relativitzarà. Hereus dels anys gloriosos del segle XXI, ja fills de la postmodernitat i la globalització de l’esport. Aferrats al dogma només es poden cometre nous Errors en blau i grana.?
