Les polítiques de gènere, que tan necessàries són en una societat patriarcal com la nostra, s’han d’estendre en els diferents àmbits de la societat. També en l’esport. I, les grans institucions han de donar exemple, com ho ha fet el FC Barcelona amb la recent professionalització del futbol femení que ha permès que les noies de Xavi Llorens hagin guanyat en notorietat entre tots nosaltres. En la roda de premsa de comiat, Llorens va ser més agosarat i va reivindicar que les noies també tinguin portades als grans diaris. Efectivament, aquest seria el símptoma més clar que estem en el bon camí. De moment, desgraciadament, encara són un segon plat de la dieta informativa de molts aficionats a l’esport.
Ara bé, si que és veritat que el club ha aconseguit que el futbol femení vagi guanyant quota de protagonisme. Per començar, la trajectòria d’aquesta temporada de les noies de Xavi Llorens les ha portat a una semifinal de la Champions League impensable el 2006, quan aquest vallesà va prendre les regnes de l’equip. Llorens marxa onze anys més tard havent liderat l’equip en la trajectòria europea més brillant de la secció; i els dos partits contra el PSG van gaudir de cobertura informativa, d’interès de bona part de la culerada i van ajudar a reivindicar la bona feina que durant tants anys s’estava fent. Sobretot, van visualitzar a ulls de molts culers els motius que han portat a la professionalització de la secció.
Xavi Llorens deixarà l’equip després de disputar la final de la Copa de la Reina, entre aquest final de maig i inicis de juny. El seu relleu no serà senzill, perquè més enllà de l’expertesa d’un erudit del futbol hi ha les seves habilitats psicològiques que han permès que, malgrat els alts i baixos, al final s’hagi aconseguit l’objectiu de la professionalització. Més enllà dels títols, estiguem-ne segurs que el gran èxit del tècnic de Cardedeu és haver portat al futbol femení del Barça a ser considerat, en l’organigrama del club, una secció professional com la masculina. Ara faltarà evolucionar cap a la paritat amb els salaris (potser, els Messi, Neymar & Co. cobren massa?), però el primer pas està fet i el club sembla que se’l creu.
L’altra aspecte amb què aquesta junta directiva ha encertat, a l’hora de treballar les polítiques de gènere en l’esport rei, és amb la voluntat descarada de tenir una franquícia de la National Women’s Soccer League (NWSL), als Estats Units. A l’altra banda de l’Atlàntic, el futbol femení és una realitat majoritària en moltes comunitats, amb grans referents internacionals –malgrat que comencen a emigrar a Europa–: la carismàtica Mia Hamm (1972) possiblement ha estat la primera gran icona del futbol femení contemporani, estant disset anys a la selecció nacional dels Estat Units i essent considerada la millor jugadora de tots els temps.
Els Estats Units és la gran plataforma perquè, també el Barça, pugui impulsar els seus grans projectes en aquesta disciplina. De fet, amb més de 1.500 universitats que tenen equips de futbol femení es pot entendre la dimensió social d’aquesta disciplina esportiva i les potencialitats de creixement que també tindria associada a una marca de notorietat internacional com el FC Barcelona. De fet, el projecte de la NWSL lligat a la professionalització de la secció a Espanya sembla una bona combinació per anar creixent en aquest àmbit: global i localment, com demana la dimensió de l’entitat. Glocalització.
