La reacció d’una part de l’espanyolisme davant la decisió de Joan Garcia de fitxar pel Barça es pot descriure de moltes maneres, però sobretot ha estat una reacció egoista i poc realista. Tothom pot entendre que els colors importen, perquè si no fos així el futbol no seria el que és. I també es pot entendre que si un jugador que t’ha donat moltes alegries decideix travessar la Diagonal per jugar amb el Barça, no t’agradi, fins i tot que no t’agradi gens ni mica. Però hi ha coses que cauen pel seu propi pes. La primera és que el futbol professional no es mou pels petons que fas a l’escut, sinó pel rendiment, la competitivitat, el talent, el que ets capaç de generar, el sostre que pots assolir. La segona és que la millor decisió per a Joan Garcia només la pot prendre Joan Garcia i la resta són opinions, tant respectables com irrellevants. I la tercera és que, per sobre de la rivalitat històrica entre culers i pericos, Barça i Espanyol juguen en lligues diferents en gairebé tots els sentits i per a Joan Garcia fitxar pel Barça ara és un pas de gegant en la seva carrera.
Un pas que també i pels mateixos motius van fer abans que ell altres jugadors importants, estimats i alguns d’ells molt carismàtics per l’afició de (llavors) Sarrià. Per citar-ne alguns, Marcial i Pepito Ramos als anys 70, Urruti i Canito als 80 i Miquel Soler o Valverde als 90. Els colors sempre han importat, sí, però també els reptes personals i professionals dels jugadors en cada moment. Per això culers destacats han fet el salt a la inversa i han estat molt apreciats a l’altre cantó de la Diagonal; gent com Jordi Cruyff, Iván de la Peña, Òscar i Roger García Junyent, Pichi Alonso, Toni Velamazán, Sergio García, Víctor Sánchez… De rivalitat també n’hi havia llavors i més justificada, perquè la distància esportiva era menor, però segurament també era més sana que avui.
Els seguidors de l’Espanyol haurien aplaudit l’adeu de Joan Garcia si marxés a ser suplent de David Raya a l’Arsenal o a ser titular al Newcastle o l’Aston Villa. També el seu exentrenador, Manolo González, que fa uns dies s’apostava la seva mà que el porter no aniria al Barça de cap manera. Naturalment, no eren les seves garrofes, ni la seva carrera, les que estaven en joc. A cap d’ells els ha passat pel cap que el que desitjaven per al seu estimat Joan Garcia és clarament pitjor que acceptar l’oferta del Barça, sabent que Flick el vol per ser el porter titular del seu equip, que el salt a un club top com el blaugrana sí que li permetrà competir pels títols, la glòria i els premis individuals, i que amb això la seva carrera professional fa el salt endavant que tots els futbolistes algun cop van somiar de fer. Això és de ser molt egoista i l’hostilitat i els insults són extraordinàriament injustos amb un jugador que, amb un dels sous més baixos de la plantilla blanc-i-blava, ha estat clau per deixar l’Espanyol a Primera i amb 25 milions a la caixa, que és l’equivalent al 30% del pressupost del club. Hi ha amors que maten.
