Després de dies i dies de parlar del retorn de Joan Garcia a l’RCDE Stadium, del seu retrobament amb l’afició de l’Espanyol i de la mala estona que l’esperava allà, el porter del Barça va demostrar al camp que no va fitxar per l’equip blaugrana per fer-se petit, sinó per créixer exponencialment. Arribava al derbi com la víctima propiciatòria del despit de l’afició perica, però en va sortir com l’heroi del triomf (0-2) que va consolidar el Barça de Flick com a líder a la Lliga i com una peça clau de l’equip en la cursa per disputar tots els títols.
Perquè aquesta és la gran veritat que s’amaga darrere la polèmica del seu pas de l’Espanyol al Barça. Joan Garcia va ser decisiu en molts partits perquè l’Espanyol sortís airós en la lluita per la permanència a Primera Divisió i ara ho és per ajudar el Barça a ser el millor de tots. Amb les vísceres es pot explicar el malhumor de molts seguidors perquè el destí triat fos justament el Barça, però amb dos dits de front també es pot entendre la decisió del jugador de canviar de paradigma sense haver de posar la seva vida en una maleta. Als que el van titllar de rata, de Judes o van posar la seva cara en un bitllet de dòlar no se’ls pot demanar intel·ligència, però se’ls pot recordar els set anys en què Joan Garcia s’ha entregat per l’Espanyol, els 25 milions que al club li han anat de perles per quadrar comptes i reforçar l’equip, i també que a l’Espanyol Joan Garcia no era dels que cobrava més, sinó dels que menys.
Ja voldria Figo assemblar-se a Joan Garcia, perquè Figo va deixar el Barça tan sols per avarícia, per voler cobrar més fos del Florentino candidat o d’un Barça entre l’espasa i la paret. En tot cas, del Barça al Madrid podien canviar coses, però no l’estatus professional, ni les aspiracions esportives. I aquí és on Joan Garcia està demostrant l’encert de la seva decisió. Alguns dubtaven de la seva capacitat d’aguantar la porteria del Barça, de l’adaptació a una defensa molt avançada, del seu joc de peus, de com l’afectaria l’ombra de Ter Stegen o del canvi que suposa que et xutin 10 o 15 cops per partit al fet que t’arribin tres o quatre cops. En pocs mesos s’han quedat sense argument.
Joan Garcia ha estat tota la temporada parlant al camp, exhibint talent i personalitat, convertint-se en número u indiscutible a la porteria del Barça i en un valor afegit per a l’equip blaugrana. I, a Cornellà-El Prat, en unes condicions especialment adverses per a ell, va fer exactament el mateix, va donar un plus al seu equip per guanyar un partit difícil, per enviar un missatge de fermesa als rivals directes de la Lliga i per afrontar aquesta setmana el primer títol de la temporada -la Supercopa- amb una dosi addicional de confiança. Ell ja sap que no s’ha equivocat triant el Barça, el Barça ja sap que no s’ha equivocat apostant per ell i la gent de l’Espanyol, encara que en el fons i a contracor, també ho sap.
