La presentació de la moció de censura contra la junta dirigida per Josep Mª Bartomeu per part de l’ex candidat Agustí Benedito ha generat —com no podia ser d’una altra manera— controvèrsia en el barcelonisme. Diversos estats d’ànim s’han manifestat a recer de la iniciativa endegada per l’empresari per fer fora l’actual màxim gestor del FC Barcelona. Des d’aquells que apunten la inoportunitat del moment, a les beceroles d’una nova temporada, fins els que argumenten que cal fer fora a Bartomeu quan abans millor. Òbviament, també hi ha defensors de la seva gestió, aquells seguidors que aposten per la continuïtat fent prevaldre el palmarès dels darrers anys com a aval.
El cert és que, un cop més, ha aflorat el frontisme a can Barça. Les famílies irreconciliables del barcelonisme, aquelles que responen a diferents maneres d’entendre el club, s’han retrobat cara a cara. Acusacions d’ineptitud, interessos ocults, manca de transparència o falsedat han copat xarxes socials, articles d’opinió i rodes de premsa. Garrotades a tort i a dret, sang i fetge a dojo. Aquest si que sembla que sigui el veritable ADN blaugrana. La crítica, argumentada o maldestre, sempre ha format part de l’agenda culer. Des dels anys del nuñisme, passant pel mandat Gaspart o la presidència de Laporta, el club blaugrana ha patit pugnes internes i baralles fratricides. Només l’abundància de títols va suturar —que no guarir— la ferida. I quan molts creiem que s’havia capgirat la dinàmica, sant tornem-hi.
Tot plegat és esgotador. Tornar a fer el ploramiques, estar sempre pendent del màxim rival, omplir-nos la boca amb uns valors cada cop menys predicats, abonar-nos al victimisme, retrets mutus… Ni en el seu màxim esplendor a nivell esportiu el club ha assolit la tant preuada pau social. Enveges personals, egolatries, ànsies de poder… Aquesta és l’altre cara del futbol. La més fosca i la que a molts ens fastigueja. La que gestiona els milions que corren amunt i avall sense sentit, la que ven jugadors —de totes les edats— com si fossin simples mercaderies, la que fitxa mercenaris que s’autoconverteixen en objectes de consum de masses, la dels interessos més sòrdids i allunyats de la bellesa d’aquest esport. La de tot s’hi val per fer-se amb el poder o mantenir-se en ell.
Però el futbol és tant gran que, malgrat tots aquests tripijocs, encara ens segueix seduint. Una passada d’esperó, un gest tècnic, una sotana inesperada, un gol in extremis… això és el que ens emociona. El que ens fa oblidar totes les misèries que ho envolten. Ser-hi hi són sempre, però intentem oblidar-les quan l’àrbitre fa sonar el xiulet i la pilota comença a rodar. Llavors el món s’atura, comença la màgia i aconseguim deixar de pensar en tota aquesta mesquinesa almenys durant 90 minuts. Malauradament, quan la suor s’esvaeix de la gespa tornem al circ diari.
Sigui com sigui i malgrat el rebuig que em genera la guerra permanentment instal·lada al club prefereixo una massa social crítica que no una munió de seguidors-clients passius que només cerquin el gaudi amb l’èxit i es desvinculin del dia a dia de l’entitat. La implicació i apoderament dels aficionats és cabdal per la bona salut democràtica —tot i les seves evidents limitacions— del FC Barcelona. Només així el poden sentir proper i viure’l en la seva màxima expressió. Un club viu, divers que admeti a tothom perquè tant se val d’on venim. Que permeti la participació, la crítica i, fins i tot, les mocions de censura. Benvinguts siguin aquells i aquelles que s’involucren i es comprometen perquè el club evolucioni i no perdi mai la seva pluralitat i esperit crític. Tot plegat és factible sense caure en ismes a voltes absurds i infantils. Que els socis i sòcies votin i ho facin lliurement. No ens hauria de fer por que la gent s’expressi. Potser arribarà el dia en que, sense caure en la tant aclamada actualment equidistància, criticar al dirigent de torn no et situarà, de facto, en l’òrbita del candidat que aspira a ocupar el seu lloc.
