El Barça continua en fase de desacceleració. Fa temps que hi és. Per això la trompada d’Anfield a la Champions -la tercera en tres anys- va ser més impactant que sorprenent i per això la derrota de dissabte a la final de Copa davant el València no és gens estranya. Guanyar la Lliga continua sent una bona temporada, però l’acumulació d’indicis ja fa impossible seguir dissimulant el problema de fons que té l’equip, que és d’estratègia i d’estructura, i continuar ajornant la decisió de corregir el rumb. Els jugadors saben perfectament el que hi ha i només cal llegir-los entre línies: “Pot agradar més o menys com hem jugat amb Valverde, però hem guanyat títols” (Messi abans de la final de Copa); “No hem perdut el nostre estil, però tenim els jugadors que tenim i no sempre pots jugar com vols” (Piqué sobre el K.O. amb el Liverpool); “La possessió és una eina per atacar, no per tenir la pilota i passar-la al porter” (Valverde abans de la final de Copa); “La meva posició està ocupada” (Rakitic en una entrevista abans de la final). Messi parla de resultadisme, Piqué de dèficits de plantilla, Valverde de dèficit de joc i Rakitic de jugadors intocables amb més passat que futur.
El barcelonisme està emprenyat repartint estopa a tort i a dret i no li falten motius, però si el més senyalat és l’entrenador Ernesto Valverde és que hi ha una dosi considerable d’autoengany. Perquè la realitat és que el tècnic va agafar un vaixell en marxa, amb el rumb decidit i un marge de maniobra petit i condicionat per un statu quo inqüestionable pel vestidor, per la llotja i per la grada. En tot cas, la responsabilitat és dels qui van errar l’estratègia i van optar per blindar tot el moll de l’os de l’equip no només amb caríssimes renovacions, sinó també amb recanvis inofensius, renunciant d’aquesta manera a la competència i a la regeneració natural. Aquella decisió provoca moltes de les coses que li han passat i li estan passant a l’equip; per exemple, que el Barça anés a Liverpool amb set titulars amb més de 30 anys; o que Arthur hagi estat l’única resposta del club a les baixes de Xavi, Iniesta, Cesc i Thiago, quatre titulars de la final de la Intercontinental de 2011; o que aquell futbol que va portar el Barça a l’Olimp i que tothom afirma fer seu, hagi quedat subordinat al pragmatisme i a la necessitat de compensar una estructura envellida amb jugadors més físics; o que el curtterminisme s’hagi apoderat del club, fent més difícil donar partits a jugadors com Aleñà i fent més fàcil triar un Boateng abans que un Abel Ruiz.
El problema, doncs, no és d’entrenador, sinó de rumb. Naturalment, podem qüestionar-nos si Valverde és el tècnic idoni per regenerar l’equip a partir d’ara, però és més urgent saber si, més amunt, algú reconeix l’error, si té clara la radiografia, si s’ha analitzat la desfeta de Liverpool menys superficialment que la de Roma. Ja sabem que Rakitic vol seguir aquí, que a Piqué l’incomodaria l’arribada de De Ligt, que Jordi Alba es va rebotar quan Luis Enrique va amenaçar el seu status, que Suárez i la seva amistat amb Messi són un fre a l’arribada d’un altre golejador i que Busquets és el millor pivot del món. La qüestió és, algú té la convicció i el coratge que fins ara no hem vist per prendre decisions valentes i potser impopulars o per assumir les que pregui un entrenador? Algú té el talent i la ma ferma per aplicar la microcirurgia sense necessitat d’obrir en canal? Algú està disposat a arriscar el pròxim títol a canvi de donar més marge de temps i de maniobra al tècnic per reconstruir l’equip? La pilota és a la teulada de la junta directiva i la seva direcció tècnica. Per a ells ha arribat l’hora de la veritat.
