És l’hora de l’adéu, Bartomeu

El 2-8 no solament suposa una humiliació puntual, la primera temporada en blanc des de fa dotze anys o la pitjor golejada des del 1946, sinó el naufragi previsible del Barça

Els encerts reben massa peticions de paternitat, però les culpes s’acostumen a quedar orfes d’autoria, propulsades ben lluny i cap enfora. El 2-8 no solament suposa una humiliació puntual (99 pilotes perdudes), la primera temporada en blanc des de fa dotze anys o la pitjor golejada des del 1946, sinó el naufragi previsible d’un club que fa molt temps que viu resignat a la deriva.

La responsabilitat s’ha de distribuir, però, com en tota entitat jerarquitzada de dalt a baix, la presidència n’ha de reconèixer la part principal en tant que la gestiona i representa. Encegat pel triplet de Luis Enrique, fidel a la seva vocació conservadora del candidat conegut malgrat sigui dolent (Gaspart abans que Bassat!) i al caliu d’una premsa esportiva pro-establishment, el soci va confiar en Bartomeu amb un resultat tan legítim com poc representatiu: 54% dels vots i participació del 43% en ple juliol, mentre molts jeien complaguts a la platja pensant que si la pilota entra ja n’hi ha prou.

Des d’aleshores, cinc anys de polèmiques: la imputació de Bartomeu pel fitxatge de Neymar, la pròpia tossuderia en recuperar-lo tot i haver denunciat el club, la morterada no amortitzada en fitxatges poc productius, la negativa a reduir el mandat a quatre anys, el sobrecost de l’Espai Barça, els canvis en la secretaria esportiva, les dimissions de directius, el cas Arthur (de pal de paller del futur a ser intercanviat per un jugador de 30 anys per motius de tresoreria), l’assemblea de compromissaris sobre la fallida modificació de l’escut, les fugues de talent de la Masia en paral·lel al discurs demagògic de presumir-ne, l’alteració dels estatuts per complicar els requisits d’inici d’un vot de censura (del 5% dels socis al 15%), la fulminant destitució de Valverde al gener i la tria d’un temporer després d’un frustrat flirteig amb Xavi o l’espionatge a xarxes socials, l’auditoria del qual es va anunciar fa cinc mesos amb un resultat que els socis encara no poden consultar.

A la gespa, les genialitats d’un solista permetien salvar l’harmonia i dissimular els desafinaments, però el repertori s’empobria i l’aplaudiment ja era protocol·lari. Les lligues s’anaven guanyant per inèrcia, però la columna vertebral de l’equip envellia en silenci i la identitat s’esfilagarsava. El VAR va escapçar la tercera lliga seguida i tota l’aposta s’havia de jugar a una sola carta a Europa, on Roma i Liverpool ja havien avisat. Rematat pels dos trets de gràcia de Coutinho, el Barça va acabar com un putxinel·li a mans del Bayern amb la permissivitat pròpia d’un partit de casats i solters, perdent l’essència fins al punt de transformar-se en l’equip perseguidor d’ombres en el qual els blaugranes convertien cada rival en l’era Guardiola. De dominador a sotmès, de botxí a víctima, del sublim tiki-taka al TikTok banal.

Que Vidal hagi estat un dels destacats o Pochettino soni com a relleu a la banqueta són la metàfora de la desorientació iniciada amb Valverde, que fa tres dècades no va trobar el seu lloc al Dream Team i, per tant, no es va impregnar de l’ADN Cruyff. Històricament, el Barça no ha guanyat jugant malament o quan s’ha apartat del model de toc, possessió i mentalitat atacant que, en definitiva, és el que li ha donat trofeus i reconeixement mundial.

Destituir Setién (li anava gran) resulta tan imprescindible com insuficient, perquè ara no li valdria a Bartomeu per salvar el cul: assegura que no vol dimitir per responsabilitat, però justament per responsabilitat és el primer que hauria d’haver fet just després de la desfeta. Gaspart va necessitar que l’aleshores secretari general de l’Esport Josep Maldonado el sacsegés i fes entrar en raó al 2002 quan l’equip vagabundejava perillosament pel descens amb Van Gaal. Mesos més tard i amb el bon pedaç d’Antic als terrenys de joc, l’aire nou es traduïa en Laporta, Ronaldinho i cinc anys de glòria. Precisament, el sacrifici del crac brasiler al 2008 després d’una darrera temporada d’agonia innecessària de Rijkaard i la marxa de l’altra fruita podrida (Deco) van propiciar la base saludable del projecte Guardiola. Podar per tornar a créixer millor i en la direcció correcta. El club no es pot permetre una altra temporada de transició o d’experiment.

També arriba el moment de prescindir de les vaques sagrades, físicament i competitivament esgotades: Busquets, Alba, Luis Suárez, Rakitic, Piqué… i potser Messi. El debat de si surt a compte construir l’enèsim ecosistema al seu voltant perquè s’hi senti còmode a canvi d’un rendiment impecable i de veu i vot en decisions esportives adquirirà força a mesura que el seu desequilibri quedi diluït pels anys i els mediocres acompanyants. Per descomptat, cal fer fora altres jugadors que han aportat poc o cada vegada menys per raons diverses (Semedo, Umtiti, Griezmann, Sergi Roberto, Dembélé…) i apostar per la pedrera, que és el que tocarà fer, i no per convicció, sinó per les penúries derivades de la pandèmia: a la pèrdua d’ingressos, cal afegir-li la curiosa política d’algunes renovacions en què els sous s’incrementen als darrers anys de contracte de tal manera que les cartes de llibertat seran cares si els jugadors no perdonen les altes quantitats firmades.

Marxar no implica covardia ni quedar-se garanteix erigir-se en salvador. Per responsabilitat, Bartomeu ha de convocar eleccions ara, no al novembre o al gener. En cas contrari, la temporada naixerà morta amb decisions que poden condicionar un successor que tindrà l’habitual feina extra de suavitzar l’entorn i aplegar les diferents sensibilitats cap a l’únic –isme del barcelonisme. Prou de fugides cap endavant. S’han acabat les excuses, no hi ha asos a la màniga i només queden interrogants: quants més ridículs caldrien perquè Bartomeu s’ho repensés? Haver encaixat deu, dotze o vint gols en comptes de vuit? Què podrà fer de diferent o de millor en els propers mesos que no hagi pogut fer en cinc anys? Amb quin aval, lideratge o credibilitat i amb quins diners? Les mocadorades que s’ha estalviat es compensen amb la indignació a les xarxes, on s’està coent la moció de censura que el 2017 no va prosperar per la interpretació jurídica sobre els dissabtes, que curiosament van passar a ser hàbils poc després. Ara Bartomeu és l’inhàbil i cada dia que passa aferrat al càrrec és temps perdut per a la reconstrucció.

Comentaris

    José Mario Requena Agost 23, 2020 4:20 pm
    Gràcies

Nou comentari