Aquest dissabte el FC Barcelona disputarà la seva vuitena final de copa de la darrera dècada. Des de fa uns anys aquest encontre ha estat al centre de la polèmica, sobretot arran de les xiulades reiterades que ha patit l’himne espanyol quan el Barça i també l’Athletic Club van jugar la final. L’actual context sociopolític que viu Catalunya, amb la intervenció de la Generalitat per part del govern central, els consellers a la presó i el President i polítiques catalanes a l’exili, ha atiat encara més el debat al voltant de si el club barcelonista ha de fer algun gest significatiu al respecte.
Davant d’aquesta possibilitat, ràpidament van sorgir veus reclamant a la directiva respecte per la pluralitat de la massa social de l’entitat, tot adduint que el club s’ha de dedicar a l’esport i no a fer política. A aquests alçades contrarestar aquesta mena d’arguments em produeix esgotament. Però veient el pa que s’hi dona sembla que cal seguir fent pedagogia al respecte.
En primer lloc, hem de tenir ben present que qualsevol fet social, com és el cas del futbol, és política. O potser no és política que el trofeu dugui el títol d’un monarca, com abans duia el del Generalísimo dictador- colpista o el de la República als anys trenta? No és política que soni l’himne espanyol a l’inici de la final? Ho és la profusió de banderes espanyoles a l’estadi que acollirà el partit o, fins i tot, les que llueixen les cintes de les medalles? És un acte polític que el president del govern hi assisteixi? Ho són les manifestacions de polítics o el propi Tebas? És política que RTVE tracti de silenciar l’esbroncada o els xiulets del públic? O que el Sevilla jugui amb la rojigualda estampada a l’esquena? Tot això no es barrejar política i esport? Ah, no! Dispensin, això és patriotisme.
El periodista Quique Peinado, sempre que surt el tema afirma que tots aquells que bramen contra la politització de l’esport són els que més l’acaben instrumentalitzant políticament. Té més raó que un sant. De fet són els mateixos que es vanten de respectar l’opinió de tothom i, acte seguit, negar la llibertat d’expressió imposant el seu criteri perquè, clar, el seu punt de vista és el correcte. Un exercici rocambolesc de cinisme al qual, malauradament, darrerament estem massa acostumats. A més, emparats en aquest relat sentencien que en situacions com l’actual el club no s’ha de posicionar ni prendre partit.
Evidentment, això permet maniobrar a la directiva barcelonista en una zona de confort. Així, les peticions d’aquells socis, penyes o barcelonistes que s’han pronunciat públicament demanant una resposta contundent de l’entitat han trobat la tebiesa per resposta. No cal tornar a parlar ara d’aquell partit a porta tancada que l’equip va disputar l’1 d’octubre contra Las Palmas (els jugadors del qual per cert van lluir per l’ocasió la bandera espanyola a les seves samarretes) mentre centenars de ciutadans eren atonyinats als carrers de Catalunya per les forces policials. Aquell encontre, titllat per diverses veus com “el partit de la vergonya”, restarà per sempre més en la memòria de l’entitat.
Ara toca la final, un partit que molts d’aquests socis i aficionats perceben com una oportunitat per visibilitzar les reivindicacions assumides per bona part de la massa social del club. Lluny d’esperar res de la directiva presidida per Bartomeu, que manté el seu silenci empeltat de respecte institucional, diverses penyes i col.lectius de seguidors han proposat diverses accions. Des de no jugar el partit, fins que la directiva no fes acte de presència a la llotja d’autoritats, passant per deixar llaços grocs als seients buits, jugar amb la samarreta de la senyera, no compartir espai amb el rei o, fins i tot, si el Barça guanya el trofeu no recollir-lo. Tot un conjunt d’iniciatives, xiulada a l’himne o escenificació del fragment de Braveheart a banda, que han trobat el mutisme com a resposta per part dels dirigents de l’entitat barcelonista.
Mentre els tolerants plurals que respecten tothom i totes les opinions han menystingut amb befa les propostes i el Ministre del Interior ha amenaçat amb “actuar” —ja sabem com se les gasten— si hi ha xiulada a l’himne espanyol, prop d’una quarantena de penyes han endegat una campanya perquè el color groc —que de cop i volta s’ha tornat ofensiu a ulls de molts— sigui ben visible a les graderies que ocupi l’afició culer a la final.
Els jugadors, tècnics i presidents passen, però el club continua. El Barça no és Més que un club per tenir escoles de formació de futbolistes escampades arreu del món, ni per tenir socis al Japó, Àfrica o Móstoles. En el procés de despersonalització de l’entitat s’està tractant de desvirtuar el seu lema de referència atorgant-li un rerefons d’universalitat que el desposseeixi de la seva essència, aquell rerefons que arrela històricament l’entitat amb la societat catalana. La llavor del seu creixement i la seva popularització als anys vint del segle passat a recer del context social del país. I que sempre s’ha conjugat sense problemes amb el fet de ser un club d’acollida, integrador i obert a tothom, però alhora compromès.
Farien bé tots aquests demòcrates que pretenen imposar el seu relat en conèixer una mica la història del club. La seva implicació a la campanya autonomista de 1918, la suspensió de les activitats del club arran de la xiulada a l’himne espanyol el 1925, quan en plena dictadura de Primo de Rivera es va adherir a la petició d’indult dels presos de l’anomenat “Complot del Garraf” (que per cert pretenien assassinar al rei Alfons XIII), la implicació social i cívica durant la IIª República de la mà del president Sunyol, el procés de depuració al que van sotmetre les autoritats franquistes a la postguerra (canvi de nom i escut inclosos)… Tots aquests episodis, juntament amb la trajectòria esportiva, han configurat la identitat del club d’ençà la seva fundació. Agradi més o menys el Barça —almenys així ho entén encara bona part de la seva massa social— és això, no només onze futbolistes xutant una pilota en calça curta. Sinó un club que representa quelcom que transcendeix l’àmbit esportiu. Així ho va entendre també Gamper que va fer mans i mànigues per mantenir els vincles amb la societat catalana, motiu pel qual va acabar cessat i desterrat. Potser avui tots aquests que bramen contra la politització del Barça haurien aplaudit l’acció de les autoritats dictatorials.
