El món del futbol té coses bones i coses dolentes i una de les bones és la seva capacitat de transmetre missatges en temps rècord a qualsevol racó del món. Una potencialitat que la FIFA, aquest cop sí, ha volgut aprofitar per protegir les futbolistes de tots els Rubiales del planeta, de la mateixa manera que va renunciar a fer-ho durant l’últim Mundial a Qatar quan va amenaçar de sanció els capitans que portessin el braçalet multicolor que identifica el col·lectiu LGTBI. Gianni Infantino, el president de l’organisme que regeix el futbol universal, no és el paladí dels drets humans, però almenys ha posat Rubiales al seu lloc, apartant-lo del càrrec, de la víctima (Jenni Hermoso) i del cantó correcte de la història. I, de passada, ha vetllat per la imatge del negoci i pel mateix negoci, que situa aquesta Espanya al centre de l’organització del Mundial de 2030. Un capteniment segurament compartit per altres actors secundaris d’aquesta pel·lícula, com ara el Barça, que es va mossegar la llengua (o el comunicat) abans que Xavi Hernández i Joan Laporta posessin llum a la foscor.
En tot cas, tenim molt a agrair al president de la Federació Espanyola de Futbol, perquè el seu petó ens assenyala el camí que el futbol en particular i la societat en general han de fer per deixar enrere el seu historial de masclisme, paternalisme i discriminació de les dones. Gràcies a la incontinència de Rubiales tothom ha pogut veure en quines mans està el futbol femení a Espanya i de què ha de fugir a marxes forçades per progressar. Gràcies al seu gest i a la complicitat del seleccionador Jorge Vilda, tothom pot entendre millor les quinze futbolistes que boicotejaven la selecció, fins i tot al preu de perdre’s el Mundial. Gràcies a aquest sidral, la consecució del títol no serà la coartada perfecta per validar i perpetuar aquesta situació. Gràcies al to, als gestos, al discurs i als mètodes que ha exhibit Rubiales per provocar i gestionar aquesta crisi sabem fins a quin punt cal millorar els filtres, el nivell d’exigència i de capacitació per escollir els dirigents del futbol, els de la federació espanyola i els de totes les territorials que han contribuït, justificat o aplaudit el paper galdós del seu president en aquest sainet.
Rubiales i el que representa és un llast per al futbol, per al femení i per al masculí, i el seu minut de glòria a la final del Mundial i dies següents de vergonya aliena han robat el protagonisme a la conquesta esportiva de les futbolistes, però també han posat el futbol espanyol davant el mirall i això, segurament, aplanarà el camí del futbol femení i li donarà un nou impuls per recórrer més ràpidament el camí que li ha estat negat durant dècades.
1 
