Encara me’n faig creus. Ho reconec. He vist el partit repetit i em fa por que l’assistent anul·li el gol de Sergi Roberto per fora de joc. El dóna! És gol! El sisè! El sisè! Uf, dic jo. I em meravella com, de sobte, un equip que penjava d’un fil després del gol de Cavani, hi va tornar a creure. El verb és creure-hi, sí. En nits històriques no n’hi ha prou amb el joc. També calen un punt de sort perquè el rival es faci un autogol, alguna picada d’ullet d’un àrbitre que no vol espatllar el guió d’una nit per a l’eternitat i, sobretot, una fortalesa mental indestructible i kamikaze. I vet aquí que, el mateix equip que ja havia fet el miracle del 3 a 0 en 50 minuts, va renéixer i en va fer un altre. El segon en una mateixa nit. El més gran que s’ha vist mai en un camp de futbol: un segon parcial de 3 a 0 en 7 minuts i 17 segons. Sí, 3 gols, a tot un PSG!, en 7 minuts! Poseu-hi tantes exclamacions com vulgueu.
El Barça va fer una proesa però Unai Emery va cometre un error monumental que el perseguirà per sempre. Volia viure de renda i va plantejar un partit d’equip petit. Més que per l’alineació, pel posicionament dels jugadors. Di María podia tenir molèsties però és incompresible que Lucas Moura fes de segon lateral, que tot l’equip es defensés a camp propi, que no volguessin la pilota. Emery es va equivocar de sortida, va rectificar amb el 3 a 0 però va tornar a posar l’equip dins la closca després del gol de Cavani que va glaçar el Camp Nou. De fet, amb 3 a 1 va fer entrar un lateral dret, Aurier, per un extrem esquerre, Draxler. Fins i tot va acabar amb Krychowiak incrustat davant dels centrals per treure pilotes aèries. L’atac de covardia d’Emery podria ser el motiu de l’agraïment del títol d’aquest article però no ho és. L’article es titula Gràcies, PSG en comptes de Gràcies, Emery.
Per què Gràcies, PSG? Doncs perquè em sembla de justícia que el barcelonisme agraeixi als parisencs la repassada a la qual van sotmetre el Barça al partit d’anada. Aquell 4 a 0, que va fer molt mal, pot ser la clau d’una temporada triomfant. Precisament perquè va fer mal i perquè va fer vergonya, aquella nit va canviar el Barça. Aquella nit Busquets i Iniesta van dir en veu alta el diagnòstic: faltava joc. Van posar nom al mal del Barça. Amb un resultat curt o algun error arbitral el Nuñisme 2.0 hauria recuperat mans negres i s’hauria begut les seves pròpies llàgrimes. Com tota la vida, vaja. Amb el 4 a 0 no hi havia excuses. Aquell beneït 4 a 0, ja ho podem dir així, va ser una hòstia tan gran que va despertar un equip que es conformava amb una final de Copa però que ara té tres títols a l’horitzó.
Des d’aquell dia, ni un pas enrere. Victòria però derrota moral contra el Leganés, tres puntassos d’orgull al Vicente Calderón, golejada a l’Sporting de Gijón, el millor partit de la temporada contra el Celta i la borratxera d’eufòria del PSG. Amb un 1-3-4-3. Amb l’equip cada vegada més agrupat al voltant de la pilota. Amb les línies cada vegada més juntes. Amb un Barça que es torna a reconèixer quan es mira al mirall. Semblava que el cicle de Luis Enrique es marcia però, de sobte, des que va anunciar que ja en té prou i tocarà el dos el 30 de juny, el jardí del Camp Nou torna a florir. Des d’aquell 4 a 0 Luis Enrique ha trobat un patró de joc en què els jugadors se senten còmodes i això té un mèrit indiscutible i majúscul. Potser si l’hagués trobat abans no hauria calgut cap remuntada però segur que, sense el 4 a 0 de París, encara no hi hauria full de ruta. La reacció ha arribat a temps i, si l’equip no perd la gana, el somni del triplet és possible. Difícil però possible. Allez, Barça! Merci beaucoup, PSG.
