El cap de setmana esportiu a Catalunya ha beneït amb l’èxit tres projectes ambiciosos, els del Girona FC, el Bàsquet Girona i el Barça d’handbol, tres apostes guanyadores, que han fet el cim aquesta temporada per vies i en circumstàncies diferents, però tots tres amb les conviccions, el compromís i l’autoestima com a combustible comú. La tercera ha estat la bona per al retorn del Girona a Primera Divisió, però hauria pogut ser perfectament fa un any o en fa dos. El Girona va ser el millor debutant de la història a Primera la temporada 2017-18 i, sí, va ensopegar en la següent tot i marcar una altra fita històrica arribant als quarts de final de la Copa, però no ha deixat de picar a la porta de l’ascens. Fa dos anys contra l’Elx i la temporada passada, contra el Rayo. Aquest cop, amb les aigües calmades, el full de ruta clar i l’experiència acumulada, els gironins han culminat amb la solvència que demostren les victòries al camp de l’Eibar (0-2) i al del Tenerife (1-3). La cadena que té un extrem a les oficines del Manchester City de Ferran Soriano i a l’altre extrem al vestidor de Montilivi liderat per Míchel, passant per Pere Guardiola, Delfí Geli o Quique Carcel, pot ser atípica, pot semblar complexa, però s’ha demostrat fiable i només cal que el temps demostri que és sostenible.

L’èxit del Bàsquet Girona tampoc no ha sortit del no-res. Fa vuit anys, Marc Gasol era a Memphis construint el que seria el zenit de la seva carrera, però va baixar de l’Olimp de l’NBA per venir a Girona a crear un club del no-res, el Club Escola Bàsquet Marc Gasol. Ja tenia al cap tancar algun dia el cercle que havia començat anys enrere a Fontajau, a Girona, a l’ACB, agafant impuls cap a les Amèriques des de l’Akasvayu (2006-08). En tres anys, aquella llavor va situar el seu primer equip sènior a la Lliga EBA; d’allà a la LEB Plata (2018-20), després a la LEB Or (2020-22) i des de diumenge passat cap a l’ACB, amb 5.000 aficionats a les grades i passant per davant un històric amb categoria i aspiracions com l’Estudiantes. Campió de la NBA el 2019 amb els Toronto Raptors, en Marc és creador, ànima, factòtum, però també ha picat pedra a la segona divisió del bàsquet espanyol, ha ampliat la base amb l’aliança amb l’UNI en el projecte de formació de Laia Palau i ha completat la primera meitat del viatge, que era un Girona de Primera, com al futbol. La segona meitat, també com al futbol, serà arrelar-hi.

Al Barça d’handbol no li cal arrelar a l’elit, perquè ja és un dels tres o quatre millors equips del món i ho demostra regularment. Sense rival a la competició domèstica, el seu grial és la Champions i diumenge no només va conquerir l’onzena del seu palmarès sinó que va ser el primer equip capaç de guanyar la final four dos anys seguits. La part interessant és que entre un i l’altre hi ha hagut canvi de lideratges. Joan Laporta (i Enric Masip) va arriscar molt posant fi a l’etapa Barrufet-Pascual després de guanyar-ho absolutament tot la temporada passada, per obrir-ne una de nova de la mà de Xavi O’Callaghan i Antonio Carlos Ortega. L’esclat d’alegria i les llàgrimes del tècnic després de guanyar la final de Colònia són testimoni de la dificultat del repte, de la pressió afegida i del desgast assumit. Però, contra el dogma que aconsella no tocar allò que funciona, també hi ha l’aposta i la lliçó de regenerar un projecte guanyador, sense esperar que mori per extinció, com va passar amb el Barça de Messi.



Nou comentari

Comparteix