Cadascú tria les seves estratègies i al final la pilota dicta sentència, a vegades de forma capriciosa, certament, però sovint amb punteria. El Barça, si les eleccions no dicten un canvi de guió insospitat, vola sobre les ales d’un projecte jove, guanyador, fortament arrelat a la Masia i al seu estil, amb el lideratge carismàtic de Hansi Flick, amb un present molt competitiu en tots els fronts i l’expectativa de creixement futur que dona la mitjana d’edat de l’equip més baixa en dècades. El Madrid, per la seva banda, mira de recuperar la propulsió del projecte galàctic de Florentino Pérez, però el motor Xabi Alonso ha fallat, el motor Vinicius crema, el motor plantilla ha perdut futbol, el motor Mbappé és l’únic que aguanta i el seu mayday per salvar aquesta urgència és el tracte de favor arbitral.
El nou entrenador del Reial Madrid podria aprofitar la presència a les seves alineacions de joves com Gonzalo, Asencio o l’últim a debutar, el lateral dret Jiménez, per crear una versió 2.0 dels Zidanes i Pavones. Podria parlar de l’encaix de Mbappé i Vinicius com a punta de llança de l’equip blanc. Podria desgranar el llibret d’entrenador, que aplicarà per enllustrar el joc del seu equip. Fins i tot podria enfocar la competitivitat i rendiment dels seus per enganxar-se com una paparra a només un punt d’un Barça clarament més entonat i brillant. Però no. L’únic missatge identificable del discurs d’Álvaro Arbeloa és el cas Negreira, segons la seva veu i la del seu amo, “l’escàndol més gran de la història del futbol”.
El problema és que el presumpte escàndol és un mem en tres fotogrames. El primer, una parcialitat arbitral contra el Madrid i a favor del Barça durant més d’una dècada que ningú ha vist al terreny de joc i que els fets contradiuen tossudament; el segon, una corrupció arbitral que, a més de no tenir resultat tangible, no té prova, ni testimoni, ni versemblança que la sostingui a pesar d’anys d’investigació i sumari; i el tercer, la realitat d’un arbitratge que iguala la Lliga regant a penals el Madrid dels piscineros Mbappé i Vinicius, mentre els nega al Barça encara que siguin tan obvis com el que li van fer a Lamine Yamal en el darrer partit contra el Mallorca.
Això és futbol i ningú sap avui com acabarà aquest duel. El que es pot certificar és que el Camp Nou està gaudint del camí, aparentment molt més que no pas el Bernabéu. Per la seva coherència, pel futbol que ofereix, per la connexió entre l’equip i la grada, per la joventut i il·lusió que transmet el grup de Flick, perquè cada partit juguen sis o set jugadors fets a la Masia, perquè dos jugadors de divuit anys (Lamine i Bernal) marquen la diferència en l’últim partit de Lliga o perquè després de Casadó, Bernal, Jofre Torrents, Gerard Martín, Fermín, Lamine Yamal, Gavi, Cubarsí, Balde i Dro, ara és Tommy Marqués qui debuta amb el primer equip, consolidant el missatge que el xou, sense dubte, continuarà.
