El dia que ha començat el judici de la vergonya es fa difícil parlar o escriure de futbol. El dia que hem vist a persones demòcrates assegudes a la banqueta dels acusats del Tribunal Suprem es fa difícil buscar explicacions de la suposada davallada física i mental del Barça de Messi i Valverde. El dia que es jutja la democràcia a Espanya es fa difícil explicar què li passa a Coutinho o perquè hem fitxat a davanters que no juguen o perquè Arturo Vidal actua en una posició que no és la seva. És clar que el futbol, com la vida, ha de continuar, però se’ns fa estrany, almenys a mi se’m fa estrany, imaginar-me, posem pel cas, la rua de celebració que es farà el mes de maig quan s’hagin conquerit els títols desitjats, que crec que es conqueriran. És aquella sensació que mai hi som ni hi serem tots mentre continuï allargant-se la situació de privació de llibertat –en forma de presó o exili– de la nostra gent, dels nostres representants, de companys i amics, de pares, mares, fills, filles, esposos, esposes. I alguns, per cert, la majoria, de fet, aficionats i socis del Barça.
No entenc tampoc com el club, amb gent compromesa amb el país com el president Bartomeu, més enllà d’algunes iniciatives que no s’han fet públiques –i que cal agrair– amb els presos polítics durant els darrers mesos, no dona un cop de puny a la taula per fer més evident, des del punt de vista institucional, no personal, l’estat d’excepció que viu la democràcia a Catalunya, a Espanya, a Europa. I és que alguns direu que al Camp Nou ja es despleguen pancartes a favor de la llibertat i que al minut 17:14 es llancen consignes plenes de dignitat. Home, faltaria més! És el mínim exigible a un club que té la història que té, que ha patit el que ha patit per ser el que és. Parlo de donar un pas més. Parlo de fer explícita la situació d’anormalitat que viu el país i que d’aquí a uns anys quan ens preguntem què va fer el Barça mentre l’Espanya neofeixista tancava els nostres representants a la presó, no ens haguem de posar vermells.
El Barça és un club que no fa política, hi estem d’acord. I que per molts anys no faci mai política partidista. Però el Barça sí que ha de fer país, ha de fer esport i ciutadania, ha de fer llibertat. Si no, es converteix en un club esportiu més, com tants d’altres, tot el poderós i amb una gran capacitat d’atracció que vulgueu, però com tants d’altres hi ha a Europa. Si el Barça és el que és s’explica perquè té una identitat pròpia que el fa especial, singular, perquè a més de tenir bons jugadors i mirar de guanyar-ho tot és capaç de liderar qüestions que tenen més a veure amb la dignitat, la solidaritat, amb l’ànima. I això crec que ho entén i ho desitja una amplíssima majoria de la seva massa social. I això ni tan sols té res a veure amb la causa independentista. I el que no ho entengui, aquesta minoria que pensa que el Barça en aquests moments no ha d’estar intensament, institucionalment, al costat de la democràcia, no ha entès què és el Barça. Que s’hi posin fulles, que s’emprenyin, que es donin de baixa com a socis, que segueixin altres equips. Tant se val, d’aquesta gent en podem prescindir. Adéu-siau i barca nova.
Ser del Barça és un compromís esportiu, i tant, però també és un compromís ètic.
