Un esperpèntic espectacle d’Isabel Díaz-Ayuso muda, envoltada de feligresos mentre sona l’himne espanyol, ha donat la raó a José María García sobre la mediocritat dels qui mouen els fils. L’inefable butanito, que de tant en tant recorda la seva retirada voluntària fa dues dècades arran d’una lluita “contra un dictador anomenat Aznar”, parlava tan clar i castellà davant l’establishment com ho fa actualment Fonsi Loaiza. Aquest jove gadità “picapedrer de la informació”, tal com es defineix a Twitter, doctor en Mitjans de Comunicació i Cultura i format a universitats catalans, navega just a l’altre extrem dels fanàtics que escupen acusacions sense proves a la xarxa de Musk.
Per Sant Jordi, Fonsi firmava exemplars de la seva última obra centrada en el clavegueram del règim del 78, per la qual ha estat insultat simplement per editar-ne una versió en català. De fet, ell mateix va patir l’acarnissament del ‘lawfare’ per haver atribuït al racisme institucional la mort d’un venedor ambulant a Madrid, assetjat per la policia. Res no li ha frenat la valentia de posar el dit a la nafra sobre el biaix en el tractament mediàtic de l’esport femení, l’explotació laboral al Mundial de Qatar, la corrupció i el masclisme al futbol espanyol i, sobretot, la màfia instaurada a la llotja de l’Estadi Santiago Bernabéu.
En aquest sentit, no té pèls a la llengua per esmentar els sicaris a sou de Florentino Pérez que devaluen diàriament el gremi –correveidiles i abrazafarolas, diria García- i posen en safata els triomfs a la gespa i despatxos. És dels pocs que no oblida els quasi 800 dies de segrest del periodista basc Pablo González a Polònia enmig de la passivitat del govern de Pedro Sánchez, però també es fa ressò d’allò que cap altre mitjà gosa dir: la denúncia de la tenista Jabeur, que es queixa de discriminació a les dones al torneig de Madrid; la buidor de la zona VIP d’aquesta Caja Mágica en les semifinals –plena a vessar de Cayetanos i Borjamaris quan Nadal s’acomiadava-; la convocatòria setmanal de jugadors del planter del Madrid imputats per pornografia infantil, la calma amb què els Ultra Sur passegen càntics xenòfobs i salutacions nazis pels voltants de Concha Espina o la prohibició judicial dels famosos àudios del president blanc.
Poc després del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, allò que queda per commemorar és la valentia d’un professional, una illa solitària de dignitat entre tanta zona de confort arrebossada de fang. Un perfil agradablement similar als de Pepe Rei o Xavier Vinader, que van sobreviure dempeus a persecucions i presó –per les veritats incòmodes contra la monarquia i el terrorisme d’Estat, respectivament- d’una professió que equivalia a lloc dels fets, paciència i mànigues arremangades, lluny de clickbaits, algoritmes, Google Analytics i la confusió entre immediatesa i urgència.
Hem arribat al punt surrealista en què la secta criminal, èbria d’impunitat, normalitza els robatoris a cara descoberta, i per això ja no li cal recórrer a cartes o caps de cavall. Mentrestant, celebrarem l’excepció que intenta desafiar-la, tot desitjant que pugui mantenir el binomi lucidesa-integritat física. I si un dia decideix retirar-se, que ho faci de manera veritablement “voluntària”. Com no ho va fer García.
