Ni tres dies li ha durat la carrera a Munuera Montero després d’expulsar un hooligan d’El Sadar. S’ho pensarà dues vegades abans de tornar a xiular en contra del Reial de Madrid, és clar. Al cap i a la fi, què és que t’engeguin a la merda en comparació amb una acusació de gestió empresarial opaca per ser soci d’una pime amb un capital social de 10.000 euros? Poc més hi ha a gratar. Si hom s’atura a llegir l’article acusatori contra l’àrbitre andalús, resulta que és un petit resum d’actes al registre mercantil sobre les tres societats insignificants en les quals el pobre home fa tasques d’administrador o de soci -dues d’elles, que l’article esmenta com si formessin part de la trama Gürtel, al CNAE d’hostaleria-. L’interès del madridisme corporatiu i administratiu és evident: un cicle de notícies favorable que després quedarà en no res i un avís als àrbitres, com tants se n’han fet abans: regaleu-nos la lliga, o hi haurà conseqüències.
Les formes, però, revelen una debilitat manifesta de Florentino Pérez i el seu seguici monàstic, que tants anys ha estat una força viva de la pedania que és Espanya. La influència del magnat de les infraestructures està diluïda. En un moment més reeixit de la monarquia madridista, la junta no hauria necessitat col·locar una informació per guanyar-se el favor del discurs mediàtic de torn: el tindria de seu. Seria El País, en temps de Ferreras a Prisa, o qualsevol altra capçalera del règim la que encetaria la màquina del fang contra Munuera, i no a un racó pantanós que evidencia que l’atac de Concha Espina és poc més que un contingut patrocinat.
L’estratègia de domini de la premsa, dels poders fàctics, dels pilars del règim del Reial Madrid està més que desgastada. L’atac a Munuera Montero, que amb tota seguretat es revelarà com més que gratuït, s’integra en una maniobra desesperada, ultramuntana, similar a la que l’ideòleg de Donald Trump, Steve Bannon, va posar en marxa abans de les eleccions del 2016. El pensador extremista ho anomenava muzzle velocity: anar dient bajanades, posant en marxa mesures esbojarrades -si no il·legals- i saltant-se la institucionalitat per dominar el ritme del relat. I, quan els seus moviments caiguessin pel seu propi pes, seria completament indiferent: els mitjans ja estarien parlant del següent. La carta sobre l’arbitratge és una baula de la cadena; l’operació Munuera, la següent. I, quan els informes de la Federació i LaLiga donin la raó a l’àrbitre, el tema del dia ja serà un altre. El full de ruta és solvent, més faltaria. Però deixa entreveure que el Reial Madrid és un gegant ferit, que ja no fa tanta por com abans en els cercles que importen. Fa una dècada, no els hi hauria calgut rebaixar-se d’aquesta manera.
Sigui com sigui, els moviments mediàtics al voltant del setge a Munuera revelen l’evidència més que coneguda per a qui mira el futbol espanyol des d’aquest país: per a molts, salvar el Reial Madrid és qüestió de règim. Ara, però, la trinxera madridista ja no és tan ampla, ni tan transversal. En un altre moment de la truculenta història de LaLiga, no s’hauria arribat a qüestionar la legitimitat de les victòries blanques, perquè eren una veritat oficial. Els escarafalls de Real Madrid TV, les cartes forassenyades i fins i tot la campanya per enfonsar la vida professional a un àrbitre -internacional- per fer la seva feina són amenaces que poden funcionar, és cert. Però també són missatges que fa una dècada les oficines del Bernabéu no havien d’enviar, que el món del futbol sobreentenia. Ara, ja no ho fa. Florentino encara té un imperi, és clar; però està en descomposició. Penalti para el Real Madrid.
