L’any I després de Messi feia por i no s’ha quedat curt. Alguns es van entestar a carregar-li el mort a Ronald Koeman, però el neerlandès fa mesos que juga a golf i el mort encara hi és. El Barça acabarà la temporada demanant l’hora, molt lluny dels títols, lluny de tenir la plantilla que hauria de tenir i lluny de tenir els diners necessaris per aconseguir-la. És el que hi ha. Era dur escoltar això el passat mes d’octubre o novembre, però era i continua sent la crua realitat. Queda molt bé dir que al Barça no hi ha temporades de transició, però i tant que n’hi ha, i aquesta n’és l’exemple paradigmàtic.
El president Laporta té l’obligació de portar la batuta, de posar el llistó de l’ambició el més amunt possible, de ser exigent i també de generar il·lusió, però el Barça no estava per a la Champions, ni per a l’Europa League, ni per a la Lliga, perquè a la plantilla li falta nivell, gruix, maduresa, gol i relleus de qualitat per als Piqué, Busquets, Alba o Alves per estar en condicions de competir amb equips més fets amb plantilles més potents. Tampoc estava el club per aspirar a Mbappé, Haaland o Salah; només una carambola afortunada faria que Lewandowski o Mané poguessin venir, i mentre no s’activa el contracte d’Spotify, les famoses palanques de CVC, Barça Studios i Barça Corporate i l’explotació del Camp Nou, la feina serà per tancar el pressupost sense acumular més pèrdues.
Senzillament, la meta era massa lluny i les expectatives, poc realistes. Però s’ha avançat substancialment. L’arribada de Xavi ha fixat el rumb correcte que Koeman no va ser capaç de trobar; els fitxatges de Ferran, Aubameyang, Adama i Alves al mercat d’hivern han incrementat la competitivitat del grup; els minuts d’Eric, Gavi, Pedri o Araujo són d’or per al seu creixement i el del projecte; la recuperació d’Ansu Fati pujarà el nivell ofensiu de l’equip; i si Christensen, Kessié i algun més poden reforçar l’estructura i nivell de la plantilla aquest estiu, especialment de mig camp enrere, el Barça de Xavi estarà en millors condicions per competir mentre continua l’ascensió al cim més alt de tots, que és que et recordin pel que vas guanyar, però també per com ho vas guanyar.
