El Mundial de futbol ha tingut un final de pel·lícula. Amb un duel de titans entre França i l’Argentina, Europa i Amèrica, Messi i Mbappé; amb gols (2-2), pròrroga (3-3) i penals; amb alternatives, emoció i drama, i per a la immensa majoria amb final feliç. Un monument al futbol que serà recordat per moltes coses, però sobretot perquè ha fet justícia a Leo Messi, el millor futbolista del planeta durant més d’una dècada, el millor de tots els temps i, ara també, el nou heroi d’una Argentina de tres estrelles, que podrà per fi deixar reposar en pau el mite de Diego Armando Maradona.
El futbol no s’ha aturat a Qatar, com alguns volien i reclamaven. Ans al contrari, hi ha excel·lit, però no per l’escenari, no per l’organització, ni pel seu luxe insostenible, ni pels aficionats contractats, ni pels estadis d’un sol ús, ni pel desert físic o l’ambiental, sinó pels esportistes, pels seus reptes individuals, pel seu esperit col·lectiu, per la seva exigència professional. Pretendre que el futbol i els seus protagonistes arreglin les vergonyes del món, que facin les renúncies que no fa ningú, que siguin herois d’una humanitat extraviada és d’una hipocresia colossal.
El Mundial no hauria d’haver anat mai a Qatar per nombrosos motius, perquè va corrompre l’elecció de la seu del torneig; perquè el seu règim dictatorial no respecta els drets humans de treballadors, de les dones, de les persones LGTBI, ni la llibertat d’expressió; perquè el futbol a Qatar no té ni el pes social ni el nivell mínim exigible, i perquè no calia en absolut fer passar al futbol per aquest tràngol, perquè hi havia alternatives millors. I de tot això l’única responsable és la FIFA i els qui la dirigeixen amb el president Gianni Infantino al capdavant.
Són els mateixos que van amenaçar amb represàlies personals els capitans que lluïssin el braçalet amb el subversiu lema “One love“, els mateixos que no han fet el mínim gest davant l’atroç sentència a mort d’un futbolista iranià per motius ideològics, els mateixos que miraran cap a una altra banda si Qatar aplica demà la pena de mort a un homosexual per ser-ho, els mateixos que marxen de Doha presumint d’haver fet possible el “millor mundial de la història”. Són ells els còmplices de l’emir de Qatar, els que l’han ajudat a guanyar el seu Mundial particular, blanquejant el seu règim autocràtic, justificant abusos intolerables i reforçant la seva posició geopolítica al món. És a ells als qui cal denunciar i als qui cal passar comptes.
