Al segle XIV la ciutat de Barcelona comptava amb una confraria de sastres, uns menestrals pioners a l’hora de confegir i vendre indumentària feta a mida. L’ofici, un dels més prestigiats de l’època —radicat principalment al barri de Sant Pere—començà a decaure a recer de la implantació de la indústria tèxtil. Aleshores s’imposà la producció seriada de peces, fet que provocà el declivi dels sastres per l’alt cost dels seus honoraris en relació al preus de venda de la roba produïda per patronatge industrial. La mecanització comportà el bandejament d’un ofici de gran prestigi a la Barcelona medieval.

 

Com tot torna, sobretot quan parlem de moda, els sastres van recuperar terreny a recer de l’eclosió d’una burgesia que anhelava fer la competència a la noblesa decadent. Anys més tard, novament “l’ascensor social” mitjançant la vestimenta reactivà la roba feta a mida. A Londres, la capital mundial de la moda, els sastres marcaren tendència gràcies al fit (que el vestit encaixés a la perfecció al cos del client). D’aquesta forma es prestigià la moda personalitzada per davant de la moda de masses, difosa àmpliament durant el segle XX.

 

Els clubs de futbol també es poden equiparar a la moda. Hom hi pot arribar per herència familiar o per voluntat pròpia. Hi trobem qui segueix —o es fa— d’un equip pels seus èxits esportius, és a dir per moda atès que la glòria mai és eterna (maleits cicles!), o aquells que malgrat els patiments constants són fidels sense tenir en compte si arriben els títols. També hi ha qui, peti qui peti, abraça els colors de l’etern rival per fer enfurismar a la parentela. Qui no coneix algun d’aquests rebels amb causa (ovella negra AKA)?

 

És a dir, hi ha diverses vies per incorporar-se a la secta futbolística. Nissaga, entorn, simpaties, afinitats o, fins i tot, rebel·lia transgressora. Tot i que, sovint, la tria dels colors no es fa per atzar sinó tutoritzada per la pressió d’aquells que es deleixen perquè compartim la seva passió des de ben petits. Un dia un xumet, un altre dia uns peücs, després una samarreta XS, una bufanda i, finalment, el carnet de soci.

 

Quan un s’espolsa la pubertat i pot situar-se amb senderi en l’univers futbolístic hauria de ser capaç de reflexionar sobre si aquell virus que l’inocularen pràcticament des de que va néixer té sentit o no. A ben segur, serà massa tard per tractar de revertir la tendència original. Així, si ha pres consciència antifeixista no deixarà d’anar a l’Olímpic de Roma per veure la seva Lazio, si és partidari de la independència seguirà animant a l’Espanyol o si és unionista continuarà vibrant amb el Barça. I tot això perquè la passió pel futbol no coneix fronteres, ni territorials, ni ideològiques. Per això, a banda de les facilitats que atorga aquest esport per a la seva pràctica, el que fa veritablement universal al futbol —l’esport rei (mal pesi als republicans)— és precisament que tothom pot fer-se seus uns colors i un escut més enllà de la seva procedència, gènere, ètnia, religió, opció sexual o ideologia. Aquesta és la grandesa d’aquest esport.

 

Ara bé, els clubs, atès que emergeixen en un context sociopolític concret i en constant evolució, es vinculen a unes identitats construïdes i compartides durant dècades. Per això esdevenen símbols que transcendeixen l’àmbit esportiu. I això no té res a veure amb el fet de ser un equip gran o petit, ni guanyador o perdedor. Durant anys i panys es configura un imaginari, a voltes edulcorat amb certes dosi de ficció, que es transmet de generació en generació. Aquest perdura en el temps perquè es assumit i transmès amb orgull per la majoria dels seus aficionats. És una identitat indissociable a l’entitat, que ha esdevingut inherent al seu ADN i que tot aquell que s’hi adhereixi emocionalment hauria de respectar. La resta seria modelar un club a mida. I per fer fitting ja tenim a sastres i modistes.



Més notícies

Nou comentari