El dia 6 de febrer va ser un dia nefast per a la democràcia espanyola. Per primera vegada, un president escollit democràticament s’asseia al banc dels acusats per haver escoltat el poble i haver posat unes urnes que, com es va veure, el resultat de les quals no va ser mai vinculant: es tractava d’un procés participatiu que, sense desobediència posterior, mai podria posar cap per avall la immutable Constitució. Però, fins i tot així, la maquinària de l’Estat va voler passar comptes als jutjats amb aquells qui es van limitar, legítimament, a liderar un acte de rebuig massiu al decadent Estat de les autonomies. Legitimitat contra legalitat. Immobilisme davant la voluntat de donar la veu a la gent del carrer. Poder coercitiu enlloc “d’Operació diàleg”. “Operació precinte”, i mai més ben dit.
El FC Barcelona, l’octubre de 2014, es va adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, avui Pacte Nacional pel Referèndum. A més a més, és membre del Diplocat (el consell de la diplomàcia pública de Catalunya) que treballa el relat independentista a nivell internacional. Per tant, qualsevol qui vulgui furgar en la relació entre el FC Barcelona i la política d’aquest país pot veure que aquesta organització mai queda al marge dels moviments polítics majoritaris que viu el Principat. El Barça, malgrat la seva globalitat –té 1.280 penyes repartides per tot el món–, continua arrelat a la societat que el va veure néixer i créixer. No obstant, a vegades encara amb un punt de timidesa.
El mateix dia 6, Josep Vives, actuant com a portaveu del club, va sortir a valorar els acords de la Junta Directiva. Res que trenqui la normalitat. Però, resulta curiós que durant la seva primera intervenció –de més de 6 minuts– no hi hagués cap referència al què estava passant prop de l’Arc de Triomf, sabent dels valors fundacions de l’entitat: catalanitat, democràcia, poliesportivitat, universalitat. Els cito talment com el mateix club explicita a la seva història publicada a la pàgina web. És més, va haver de ser a petició del cap d’esports d’aquesta casa que Vives va endinsar-se pels sempre complicats senders de la política, on s’han de fer equilibris felins si no es vol caure en un fangar. L’amic Adrià Soldevila li va demanar què pensava el club sobre el macrojudici del #6F. A vegades, en política, resulta més interessant analitzar la comunicació no verbal que les paraules dels portaveus. El què es diu i el què es voldria dir, però que un no s’atreveix: visiblement nerviós, Vives va mirar més d’un cop el seu cap de premsa –qui sempre ha de controlar el relat– i simplement es va limitar a radiografiar els actes a què el club s’ha afegit a favor de la independència de Catalunya (la Via Catalana o el Concert per la Llibertat), així com també fer una genèrica defensa del dret a decidir i la llibertat d’expressió. Potser li bullia la sang, com a molts de nosaltres, però no es va atrevir a anar més enllà.
Per què no hi va haver un suport explícit als encausats (Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau)? Francament, puc entendre que institucions com el Barça sempre mirin amb lupa les derivades polítiques del seu missatge institucional; però crec que la història de l’entitat avala aquesta Junta (i la que vingui) per a poder posar-se al costat –nominalment– de qualsevol atemptat contra la llibertat d’expressió. És cert que l’amalgama de sensibilitats polítiques que es troben dins de la massa social ha fet virar els valors de l’entitat cap a la cerca d’uns d’universalment acceptats. Dels citats anteriorment, avui passem als del respecte, esforç, ambició, treball en equip i humilitat. Però, la identitat també es conserva si s’és fidel a la història, i un club que ha viscut episodis convulsos com el del tancament de les seves activitats (1925) o l’afusellament d’un president compromès amb el país (Josep Sunyol) no pot quedar-se a mitges tintes quan, avui, l’Estat jutja el president Artur Mas. I, segons filtren des de Madrid, abans de començar la sentència ja està escrita. “Veredicto por unanimidad“, pontificava La Razón en portada abans d’acabar-se el judici. Maleits records en blanc i negre.
