Expressió

"Aquells que no combreguen queden reduïts als minoritaris àmbits on excel·leixen, precisament, les veus lliures, preparades i disposades a mantenir la independència, bàsica del periodisme ben exercit"

Expressió sense llibertat. O condicionada. Haurem de recórrer, altre cop i ja fatigats, al recordatori de les evidències democràtiques, del seu ABC més bàsic. Si no gaudim de llibertat d’expressió, la condicionem o, directament, la retallem, anem pel pedregar. I complim ja masses anys compartint espai amb el condicional, gairebé acostumats a l’anomalia. Normal que qualsevol poder, del tipus que sia, es trobi còmode envoltat de gent que difon el seu relat, la seva visió justificativa de la gestió que realitzen. Així ha estat des de temps immemorials, no somiem ja amb la transparència absoluta i un fair-play de tòpica flegma britànica. Però encara ho fem en l’aspiració de pràctiques tolerants, obertes, receptives. La crítica, aquella que titllen de constructiva per adjectivar-la, et pot servir de reflexió, per rumiar altres punts de vista i adoptar allò que creguis entenimentat, positiu, enriquidor en el debat. Tancar-se en banda davant l’exposició d’arguments, d’informacions que et deixen despullat, de raonaments expressats des de la llibertat, no pot portar a res de bo. I a Can Barça hi ha tics que s’han eternitzat. Com el primari de dividir entre bons i dolents, entre els nostres i els altres quan els hi toca etiquetar el tracte rebut del periodisme esportiu català. Fa quaranta anys que els periodistes vivim sota sospita en clau blaugrana. Des d’aleshores, qualsevol directiva que s’ocupa de gestionar aquest immens patrimoni emocional del país creu que el quart poder li marxa a la contra i genera, en conseqüència, tics d’autodefensa més que discutibles, per no dir reprovables. Comença per la trucada més o menys intimidatòria al professional o al seu cap i acaba per facilitar l’ascens d’aquells de la corda. No valen mèrits ni capacitats. Es tracta de col·locar en el tauler de l’opinió pública els corrents que ajudaran al que desitja qualsevol poder: perpetuar-se i, de pas, ser aprovat en la gestió, encara que sigui, pel cap baix, discutible, com resultaria el cas actual.

 

El debat sobre el Barça és, ha estat i serà sempre intens i ric en els matisos. Per sort, i és un fet objectiu, la qualitat dels professionals de la premsa esportiva catalana queda per sobre de qualsevol dubte, tot i que el repertori sigui ample de matisos i ens desaconselli el corporativisme. Aquesta diversitat d’opinions enriqueix i resulta un argument conservador, del tot rebutjable, fer-lo passar per pulsió autodestructiva, per nosa eterna, llast que posa pals a les rodes i afebleix l’entitat. Ans el contrari, precisament. Fidel al seu model d’actuació nuñista, aquesta directiva separa i marca les trinxeres a conveniència, és amiga dels amics i no repara en contemplacions cap els dissidents. Sap perfectament que les impressions majoritàries entre el barcelonisme venen marcades per gent i mitjans de la seva òrbita, amb els que comparteix interessos i alimenta com qualsevol poder. Aquells que no combreguen queden reduïts als minoritaris àmbits on excel·leixen, precisament, les veus lliures, preparades i disposades a mantenir la independència, bàsica del periodisme ben exercit. A la que reben una reprovació, un blasme, un plantejament advers, carreguen contra ells. Així és, així continuarem. Només, amb accent romàntic, caldria pregar que actuïn amb tarannà democràtic i deixin el costum de demonitzar els discordants perquè, simplement, gràcies a ells podrien corregir tantes i tantes errades. Perseguir-los resulta indigne. Per tant, s’ha de denunciar com a pràctica autoritària. Total, mentre entri la piloteta, no trobareu contestació, feu el que feu. Es tracta d’una exigència mínima: Respectar. Per exemple i per començar, la veu d’aquest mateix diari.

Nou comentari