Ideologies al marge, la selecció espanyola ha estat, de llarg, la millor de l’Eurocopa i, per tant, l’única mereixedora d’una competició en què la fatiga i el conservadorisme han provocat ensopiment. Dit això, s’ha produït un contrast productiu entre la Masia –Marc Cucurella, Lamine Yamal i Dani Olmo- i els madridistes, així com una sèrie de malabarismes mediàtics a l’hora de fer determinats judicis.
La decadència de la Croàcia de Luka Modric ha estat proporcional a la mediocritat de Jude Bellingham -la multa simbòlica sense suspensió pel gest obscè contra Eslovàquia i la intenció fallida de no quedar-se al lliurament de medalles després de la final han enfosquit la xilena dels vuitens de final- o la mediocritat de Kylian Mbappé, qui, a diferència dels superherois, va perdre tots els poders des de la posada de la màscara. Això sí, sorpresa positiva per la seva crida antiultradreta difícilment compatible dins d’un vestidor amb elements com ara Dani Carvajal, incapaç de mantenir uns mínims d’educació i protocol davant de Pedro Sánchez a la Moncloa. Antoine Griezmann, Ousmane Dembélé o Harry Kane també han quedat engolits per la irrellevància i més encara davant les càtedres de Rodri o Fabián.
Ja sabem que, fruit d’una estrambòtica alquímia cromàtica, La Roja ho perdona i purifica tot i només des d’aquest vessant es pot explicar la devoció mostrada a Lamine Yamal, la dels seguidors i la dels periodistes. Uns elogis que hom pot deduir que s’extingiran bruscament quan s’enfundi la seva samarreta habitual, amb la qual va marcar un gol de taló vàlid al Santiago Bernabéu casualment omès durant els vídeos de repàs dels millors moments. Tant ell com Nico Williams, de famílies africanes, han gaudit d’un culte per part dels mateixos aficionats que, d’aquí a un mes, els poden estar vexant pel color de la seva pell i la procedència. I els gols de dos bascos van resoldre la final…
Les acrobàcies dels comentaristes de RTVE per justificar o endolcir el paper dels jugadors blancs ha estat tan evident com la qualitat de l’anàlisi d’en Chapi Ferrer, serè, oportú i modest. Menció a part per a Cristiano Ronaldo i les seves llàgrimes de cocodril senil, novament prioritzant l’avarícia personal i el fet de quedar bé amb les càmeres pel mig, en un declivi resumit en ensopegades, protestes, errors i corredisses sense criteri. Mentre els plors de Leo Messi a la Copa Amèrica tenien un final feliç.
Al presentador principal del programa, Marcos López, se li escapava la paraula “actuació” en to interrogatiu –com si s’hagués vist forçat a contenir-la durant molt temps, impensable si el portuguès encara vestís de blanc– i Juan Carlos Rivero, conegut entusiasta de Chamartín, va rematar amb un “Santas Pascuas” una jugada en què Bellingham havia simulat rebre una falta, comentari que s’hauria estalviat durant la Lliga o la Champions.
I abans que el nacionalmadridisme es recol·loqui –imposant antipaties, sancions, canvis d’horaris o sales del VAR- queda la perspectiva d’un futbol soporífer –dels supervivents o dels secundaris- als Jocs Olímpics. Per animar la parròquia i irritar-ne els feligresos, una reflexió estranyament lúcida del polèmic influencer madrileny Amadeo Lladós arran de l’eufòria als carrers: “Què celebren tots aquests mileuristes? Demà es llevaran amb ressaca per anar a la seva feina de merda. Quan t’adonaràs que tu no estàs guanyant? Només han guanyat aquests jugadors, no tu”. Gatzara també a Barcelona, amb petards, clàxons i aquell crit tavernari de “yo soy espanyol, espanyol, español”, propi de les nacions fictícies i acomplexades que necessiten reafirmar-se. Que tornin, si us plau els trofeus regulars on tothom és sincer i els clubs paguen per rendiments més estables.
