Esport i ciutadania

"Malauradament, però, allò que no hauria de ser noticia, que un esportista exerceixi el seu dret a vot o opini com fa qualsevol altre ciutadà, ha generat un gran rebombori"

A inicis dels anys trenta, l’industrial i editor, Josep Sunyol i Garriga —que el 1935 arribaria a ocupar la presidència del FC Barcelona— va incloure el lema “esport i ciutadania” com a subtítol d’una de les seves capçaleres, el periòdic esportiu La Rambla. Conscient del procés de democratització que vivia l’esport, entès com un element de modernització, Sunyol volia aprofitar el seu seguiment massiu per inculcar valors com l’esperit de ciutadania, la catalanitat i el republicanisme.

 

El concepte de ciutadania, però, comptava amb uns orígens ben remots. A l’antiga Grècia s’utilitzava per anomenar als homes lliures. Els romans van anar un pas més enllà, tot dividint la ciutadania en classes segons la seva extracció. Després de la reorganització social en clau estamental legitimada per l’Església, no fou fins a la Revolució francesa quan, a recer de la Il·lustració i la caiguda de l’Antic règim, es reformulà el concepte de ciutadania. L’Assemblea Nacional sorgida de l’embranzida revolucionària aprovà el 26 d’agost de 1789 la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà. Actualment el terme s’empra per designar aquelles persones o grups que pertanyen a una comunitat política, social i econòmica.

 

Així, doncs, ambdós conceptes —esport i ciutadania— esdevingueren indissociables en el context d’alta politització previ a l’adveniment de la IIª República. En aquella dècada els esportistes assumiren, sense complexes, posicionaments polítics. Com a ciutadans que eren no es van mantenir pas al marge i van prendre partit. Tant durant el període republicà, com en ple l’alçament colpista o la posterior Guerra Civil. Futbolistes, boxejadors, ciclistes i atletes com Padrón, Gironés, Alcántara, Zamora, Cola, Salarich o Flix entre d’altres van fer costat a la democràcia o van optar per donar suport als sollevats. Alguns van morir durant el conflicte bèl·lic o van acabar a l’exili, mentre la resta gaudí dels beneficis de la victòria del bàndol nacional.

 

La massificació de l’esport, que comportà la incorporació de les classes populars, suposà la democratització d’unes disciplines fins llavors restringides en bona mesura als joves de famílies benestants. Això suposà l’accés a l’esport, ni que fos com a simples espectadors, per a gran part de la població. La ciutadania deixà de restar marginada per viure l’esport de forma partícip. Això sumat a la transcendència històrica del moment, un període d’entreguerres al bell mig del qual a l’Estat espanyol es proclamà la IIª República i es foragità la monarquia, explica perquè els esportistes, lluny d’automarginar-se en un món paral·lel a la realitat, compartiren sense complexes els neguits socials, vitals i polítics de la ciutadania. Era indestriable per ells. L’esport com a fet social era (i és) política. Com tot a la vida ho és. Perquè opinar, posicionar-se, mantenir-se aliè, manifestar-se, quedar-se en silenci, participar o assegurar ser equidistant és prendre partit, és fer política. 

 

Darrerament alguns esportistes, arran del moment actual que viu Catalunya i, sobretot, a partir de l’actuació policial durant el referèndum celebrat el passat 1 d’octubre, han alçat la seva veu. La majoria s’han manifestat per protestar contra la desproporcionada actuació policial. Altres s’han posicionat respecte el dret dels catalans i catalanes a poder votar i perquè sigui garantida la democràcia. Fins i tot dos futbolistes del primer equip del FC Barcelona, Gerard Piqué i Sergi Roberto, van fer públic a través de les seves respectives xarxes socials que havien votat en el referèndum convocat pel govern de la Generalitat. I ho van fer de forma serena i en la més absoluta normalitat, sabedors segurament que el seu gest no seria ben rebut per part d’un segment dels seus admiradors.

 

Malauradament, però, allò que no hauria de ser noticia, que un esportista exerceixi el seu dret a vot o opini com fa qualsevol altre ciutadà, ha generat un gran rebombori. Segurament no estem gens acostumats a que els futbolistes d’elit s’expressin públicament sobre l’actualitat política i social. Per això quan alguns ho fan se’ls acostuma a criticar amb el vell tòpic de que no s’ha de barrejar l’esport i la política quan, en canvi, ho haurien de percebre com quelcom normal. Tothom té dret a expressar-se lliurement. O almenys així hauria de ser en una societat plenament democràtica.

 

En ple període de tensió política, atesa la dimensió del procés que viu Catalunya, tornen a prendre sentit les paraules que en aquells llunyans anys trenta explicità el periodista Lluís Aymamí, col·laborador de Josep Sunyol en els seus projectes editorials i, paradoxalment, únic periodista que acompanyà al president Companys a Palau durant els fets del 6 d’octubre de 1934 (raó per la qual acabà també detingut): “Avui, esportiu és ja sinònim de ciutadà, més encara, de ciutadà conscient dels seus drets escarnits, amant de les seves llibertats perdudes…”

Nou comentari