Les últimes setmanes són un no parar d’escrutar les paraules, els silencis, els gestos de Leo Messi. El Barça de Koeman necessita temps per emergir del pou on va néixer i el barcelonisme busca Messi, però no el troba. D’aquí a quaranta dies mal comptats pot firmar el seu futur amb qui vulgui i el vertigen és evident. Que no corri a fer una pressió al minut 90 és símptoma de la seva desgana; que Guardiola renovi com a tècnic del Manchester City és l’indici d’un pròxim retrobament amb el millor entrenador que ha tingut; que reconegui que està cansat de ser el problema de tot al Barça és la confirmació de la seva infelicitat; que marxi del Metropolitano amb la mirada perduda després d’una derrota que enfosqueix futur de l’equip demostra que l’argentí vesteix la samarreta del ’10’ i el braçalet de capità, però és com si mentalment ja no fos aquí.

En aquest afer, ningú pot al·legar ignorància, ni tan sols sorpresa. Messi no volia quedar-se, ho va expressar amb una cruesa excessiva, però amb claredat meridiana. Si el veiem encara aquí és per imperatiu legal i per l’egoisme d’uns dirigents que no volien quedar marcats –inútilment– com els que van propiciar l’adeu del més gran de la història. El futbol és una professió, però també és un joc i Messi ja fa temps que no s’ho passa bé. Necessita un canvi de context i, després de quinze anys d’incomparable servei, se sent injustament engabiat. Volem creure que el nou cicle que enceta el Barça amb Koeman serà capaç de reconnectar amb Messi, però potser això ja no és possible. Potser el que necessita ara el club no coincideix amb el que necessita Messi en aquest punt de la seva carrera. En l’equació del Barça, Messi sempre havia estat una valuosa constant, sempre present, sempre fiable; ara és una X, un valor variable entre el 0 i l’infinit, una incògnita que només ell pot desvelar.

Errat el presidenciable que pretengui vendre la renovació de Messi com la primera pedra del nou edifici, perquè, passi el que passi, Messi ja no és el futur del Barça. És i serà de les coses més grans que li han passat al barcelonisme en 121 anys d’història, la icona del millor equip de tots els temps, la samarreta mítica, el paradigma del model esportiu del club, la peça més brillant del Museu i l’aconseguidor que més felicitat ha estat capaç de regalar al culer. En el millor dels casos, si vol, tancarà el cercle acompanyant el naixement d’una nova etapa, fins i tot ajudant a guanyar el primer títol, però aquell ja no serà el Barça de Messi. El millor candidat hauria de parlar molt del futur del Barça i molt poc del futur de Messi.



Nou comentari