Per al secretari tècnic del Barça, Robert Fernández, aquest estiu és com una final. En els seus primers examens parcials, l’exjugador del primer equip ha respost amb molt bona nota una de les vuit qüestions, la del fitxatge de Samuel Umtiti, però la suma de les set restants no l’ha permès aprovar en les seves dues primeres temporades al capdavant de la secretaria tècnica professional del club. El famós fons d’armari no ha funcionat i l’equip ha patit una desconnexió global en fases importants del curs, deixant de banda la proposta futbolística de l’entrenador. Els partits disputats amb els secundaris, sobretot lluny del Camp Nou, però també amb algun desastre a casa, han demostrat que aquest equip només és fiable amb els onze habituals sobre la gespa. I anant més enllà, podríem dir que només té recursos quan Lionel Messi està inspirat.
Al Bernabéu, el Barça fa un partit d’esforç global. De pressió i d’intensitat. En algunes fases, bons moments de control i de circulació de pilota efectiva, però qui resolt és Messi. La cavalcada de Sergi Roberto és d’un gran mèrit, però qui destrueix el Madrid és Messi. Partint des de la mitjapunta, Leo incomoda tot el mig del camp rival. Força faltes -totes de targeta- a Casemiro, que marxa a la banqueta sense l’expulsió, treu de polleguera Marcelo, que li etziba un cop de colze que el deixa mig estabornit, fa embogir Sergio Ramos, que finalment decideix trencar-li algun os amb una entrada extremadament violenta -ai si el toca- i fa dos gols decisius per deixar una imatge inesborrable. I tot, des d’una posició harmoniosa. Des de la mitjapunta, Messi controla el moviment de la pilota i en participa. S’associa amb el migcentre -Busquets- i els interiors -Rakitic i Iniesta-, obté una visió panoràmica dels seus companys davanters i de la defensa rival i té més opcions per triar la decisió final. I un aspecte encara més important, es converteix en imprevisible amb l’arribada des de la segona línia.
Però perquè tot això succeeixi, Messi necessita estar envoltat dels millors. En els darrers partits, sobretot quan l’equip ha allargat les línies, el ’10’ no s’ha trobat còmode. Necessita tenir els passadors més precisos i més intel·ligents prop seu, sentir-se recolzat i amb confiança per deixar anar la pilota i saber que els seus companys escolliran l’opció encertada. L’edat d’Iniesta i la retirada de Xavi l’han fet més vulnerable, tot i seguir essent el millor i el més desequilibrant, i ara Leo necessita que la secretaria tècnica resolgui el trencaclosques i el complementi per fer-lo sentir, de nou, confortable sobre la gespa. Messi està actuant, constantment, de bomber. Ell sol apaga els incendis esportius i institucionals i fa que la vida al Barça sembli més planera del què realment és. Les seves exhibicions fan que el futbol del primer equip no sigui considerat vulgar i ajuden a silenciar la trencadissa provocada per les decisions i la innacció de la junta directiva. El que més els convé -als de dins i als de fora- és que Messi renovi i que Robert Fernández sigui capaç de construir un equip de garanties al seu voltant. No és una tasca senzilla, però el culer no suportaria veure el millor futbolista de la història del club abandonant el Camp Nou per la incompetència dels seus superiors.
