El cas dels pagaments del Barça a l’exàrbitre Enriquez Negreira mentre era vicepresident del Comite Tecnic d’Àrbitres té moltes més ombres que llums i així seguirà mentre el Barça no expliqui clarament què ha passat i per què. Mentrestant, l’especulació interessada guanya per golejada a la informació contrastada, ergo l’escàndol es multiplica, els sospitosos habituals hi suquen tot el pa que poden i la reputació del club en surt perjudicada.
Els serrells a pentinar poden ser diversos. El més mediàtic, sobretot a la Central Lechera controlada per Florentino Pérez, és el de la imatge corrupta d’un Barça que compra favors arbitrals per adulterar competicions i guanyar títols tacats de ronya… I si non e vero e ben trovato, perquè el somni humit és posar en quarantena el club i si és possible posar-li el peu al coll ara que està de deutes fins allà mateix. Dit això, només cal repassar la relació entre el Barça I l’arbitratge els últims vint anys per desmentir el fake. O si ho prefereixen, escoltar referents de l’estament arbitral titllar l’ínclit Enríquez Negreira de figura irrellevant, venedor de fum o de pequeño Nicolàs.
Una altra qüestió important és qui i per què va iniciar aquesta relació tan viciada que no tenia un contracte que la justifiqués, que multiplicava per n els preus de mercat, que no apareixia detallat en cap pressupost i que va acabar amb un burofax més propi d’un xantatge que d’una relació comercial o professional. Qui i per què no va veure cap problema o incompatibilitat a pagar serveis, simpaties, fum o un impost revolucionari a un senyor amb càrrec dins de l’estament arbitral. Qui i per què no va considerar improcedent que un directiu (Josep Contreras) actués com a intermediari comissionat d’aquests pagaments. I si, com es diu, la cosa es va iniciar l’any 2001 amb Joan Gaspart de president, per què ni Laporta (2003), ni Rosell (2010), ni Bartomeu (2015), no hi van posar fi.
El primer deure del Barça és aclarir tot això i el segon -i no és menys important- és preguntar-se si ha de continuar llençant els diners del club amb l’alegria i la manca de rigor que demostra aquest cas, si es pot continuar gestionant el club amb aquesta màniga tan ampla, si es pot permetre no tenir millors mecanismes de control que ho evitin… Ara és el cas Enriquez, abans els bots a preu d’or del Bartogate i, ja que hi som, què me’n diuen d’hipotecar el futur del club comprometent vora 500 milions d’euros en tres jugadors (Coutinho, Dembélé, Griezmann) o disparant la nòmina a proporcions que posen l’entitat en fallida i en risc.
