Malgrat el terror que es va estendre per Alemanya pensant que l’autobús del Borussia Dortmund –que havia de disputar l’anada de quarts de la Champions contra el Mònaco– havia estat objecte d’un atac gihadista, tot apunta que finalment el mòbil hauria estat de tipus financer. Ras i curt: un accionista que volia aprofitar l’atemptat per treure rendiment de les seves 15.000 accions, una vegada es desplomessin després de cometre el delicte. Ni gihadisme ni extrema dreta, els dos grans perills que assolen la geopolítica continental, han estat responsables d’un intent d’homicidi que gairebé costa la salut al català Marc Bartra, ara a les files del conjunt alemany.

 

Però, no perquè la opinió pública s’hagi tret de sobre aquests dos fantasmes –que, al final, han tornat a entrelligar-se pocs dies abans de la primera volta de les presidencials franceses amb el tiroteig a París– no s’ha de posar sobre la taula alguns aspectes preocupants que envolten el negoci de l’esport rei. En primer lloc, la ultra comercialització del futbol –la commodification, que parla la literatura especialitzada anglosaxona– ens posa a les organitzacions esportives al mateix nivell que d’altres empreses, susceptibles de trontollar pels canvis i alteracions dels parquets borsaris quan la geopolítica i l’economia tremolen. En un esport molt menys professionalitzat i amateur aquest atemptat no hagués tingut lloc. Competir en el gran mercat de l’entreteniment global implica assumir, no només el potencial de nous ingressos que se’n deriven, si no també els seus perills.

 

En segon lloc, la UEFA va tornar a estar poc a l’alçada de les circumstàncies. Certament, va prioritzar l’alteració mínima del calendari de competicions (el partit contra els monegascos es va ajornar només un dia!) a l’atenció psicològica a les víctimes de l’atemptat, ni més ni menys que els jugadors d’un dels dos equips rivals. No ha estat la primera vegada que s’han donat aquestes circumstàncies: amb la tensió d’haver viscut a pocs quilòmetres l’atemptat de l’11M a Madrid, els jugadors del Barça van haver de jugar a Celtic Park el partit més trist de la seva història. Evidentment, amb derrota final (1-0). Un sense sentit de la UEFA, en totes dues ocasions, que posa en evidència que els interessos econòmics d’aquesta organització –i de tots els seus partners comercials, operadors de televisió inclosos– passen per sobre vilment a la humanitat que hauria de traspuar de qualsevol pràctica esportiva.

 

Si, a més a més, hi afegim que els equips que juguen la Lliga de Campions tenen ingressos significatius per a cada un dels partits que guanyen, el cost pel Dortmund d’aquest atemptat haurà estat doble: el total d’ingressos que es distribueixen anualment els clubs de la competició ascendeix a més de 1.200 milions d’euros. Pels que superen la fase de grups, el fixe per jugar els vuitens és de 5,5 milions d’euros, pels quarts de 6 milions, els semifinalistes en cobren 7 i, els dos que arriben a la final 15 i 10,5 milions respectivament (entre guanyador i segon classificat).

 

La desnaturalització de la propietat de les organitzacions esportives les desdibuixa entre els grans ogres del capitalisme internacional. I, nedant en la societat darwiniana que ens toca viure no queden al marge dels grans perills de la geopolítica global. L’esport amateur, i la seva suposada innocència, es redueix a la plaça del poble



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa