Què coi importa el ‘front judicial’, la feblesa institucional i tantes altres variants si tens el ‘Rei Sol’ a nòmina, aquell que tot ho enlluerna i escalfa… Ja triguem en demanar que algú compili la quantitat d’admiratius, d’elogis encesos, l’esgotament de sinònims i la prosa d’alçada motivada pel millor jugador de tots els temps. Seria un clàssic de la literatura esportiva. Arribarà un moment que Messi aconseguirà, fins i tot, que s’imposi l’evidència. Per molt que s’entesti la propaganda, els fàctics dedicats a menystenir i minimitzar la seva ègida, triomfarà de manera unànime la frase encunyada per Sampaoli, l’últim de la llista en proclamar allò que qualsevol ull pot captar i només neguen els cecs d’esperit, els interessats. Leo juga sol a la seva categoria i la resta, va a banda, com si fos mera guarnició d’un plat únic, excels. Sembla irònic que, just ara, els blancs renovin la seva arma propagandística negant l’immediat declivi de l’egòlatra tòtem mentre en aquesta santa casa tots passen davant de l’únic que mereixeria un taló en blanc per secula seculorum. Sense ell, l’invent sencer s’esmicolaria. Tan exagerat resulta el personatge que, al final, acabarà convencent també de la seva infal·libilitat als que volien canviar-lo per Neymar, els que manen i feien escarafalls al veure’l, convençuts de que Ell representava una altra era, un altre Barça heretat al que volien combatre en guerra civil soterrada. En el camí que encara li resta, els excessos creatius d’aquest Mozart, d’aquest Picasso, d’aquest geni únic en el seu camp arribaran fins l’extrem de convèncer, que ja és extrem, al cèlebre 16% d’indignes Judes de la famosa enquesta que es declaraven partidaris de traspassar-lo.

 

Quan es produeix la conjunció astral necessària i es donen els ingredients que propulsen la seva motivació i extrema competitivitat, Leo Messi trenca un nou motlle amb l’enèsim triple salt mortal, més complicat encara d’execució que l’anterior. S’acaben els adjectius, sí, i s’obren nous espais a descobrir com si fóssim colonitzadors d’un Shangri-La únic, el seu. Ja no son només exageracions estadístiques, gols a doll, continuïtat tossuda en l’excel·lència que ultrapassa una llarga dècada. En aquella obra d’art contra el Bayern, demostrava com passava del zero al 3-0 en quinze minuts a desig, just quan li abellia donar un cop de puny sobre la taula. Ara, al Pizjuán, marcà els temps, el rumb i la voluntat d’un matx salvatge, de gran fondària tàctica, amunt i avall com un terrabastall, confirmant que si ell decideix el destí d’un matx, sobren els altres jugadors d’ambdós bàndols, per bons que siguin. És tal l’impacte d’aquest astre que, per força, comencen a sentir-se veus en projecció, temeroses de l’endemà, del dia després a la seva marxa. Altres calculen ja la data de caducitat del perllongat fenomen. Coi, al cap i a la fi, encara som catalans fatalistes. I altres temen que, malgrat el sol, la calor i les grans collites, el Barça no haurà aprés res en aquest camí de glòria dirigit pel petit de Rosario. Per tant, tornarà a les tenebres, renunciarà al model d’èxit i deixarà el club en les mateixes mans incapaces que ara no cauen en renovar-lo a perpetuïtat. El Rei Sol, l’absolutista, que tot ho tapa i ens deixarà algun dia destapats, amb les històriques vergonyes novament a l’aire.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa