L’empresari vallesà Víctor Font ja és oficialment precandidat a la presidència del FC Barcelona. L’amic Adrià Soldevila, a través d’aquest mitjà de comunicació, li va treure alguns titulars que poden resumir a la perfecció quina és l’evolució de la indústria del futbol, de la qual el FC Barcelona n’hauria de ser una punta de llança. Font no és un visionari, però és un home que s’arramba a bons companys de viatge, com l’actual CEO del City Football Group, Ferran Soriano. Soriano, a Manchester, ha portat a terme el projecte que no li van deixar fer a Barcelona, per equilibris polítics, jocs d’interessos i complexitat de l’entorn: el City Football Group és avui la primera multinacional del futbol, facturant al voltant de 800 milions d’euros comptant totes les seves línies de negoci i organitzacions adscrites.
Per tant, quan Font clama que el Barça hauria de convertir-se en una gran multinacional de l’entreteniment hi ha un punt de propaganda. No tinc cap dubte que legítima, essent ell aspirant a la porpra de la llotja del Camp Nou. I és que Font no fa res més que prendre idees d’un projecte que, de moment, ha sabut ser disruptiu en un món tradicional com el del futbol. A l’entrevista, l’empresari demanava aprofitar les imatges del backstage dels jugadors per a generar productes audiovisuals. Es clar, com ja fa Soriano a l’Etihad disposant una pantalla gegant en el principal restaurant de l’estadi, per tal que els comensals puguin seguir les instruccions de Guardiola al vestidor mentre degusten un bon tast de vins o tenen accés a les primeres files de butaques arran del terreny de joc.
Font assumeix que a Catalunya hi ha “100 empreses que facturen més que el Barça”, la mateixa filosofia que va portar al seu amic a justificar la creació d’un holding a Manchester que transcendeixi les fonts d’ingressos clàssiques dels clubs. El City ha creat franquícies, empreses de serveis complementaris i transversals (tècnics i de màrqueting esportiu), companyies per gestionar camps de futbol urbans… Si les grans companyies (Coca-Cola, Nestlé, P&G…) es diversifiquen i s’integren per ser més competitives, per què no els clubs de futbol? Un “Barça-empresa” forjat en el cruyffisme era el somni laportista. A Manchester, n’hi diuen “beautiful football“. Però, recuperar aquesta narrativa de cara a les properes eleccions no em sembla un error. De fet, li compro la idea a Víctor Font atès els canvis que viurà la indústria del futbol en els propers temps. A continuació, en detallo alguns, que malgrat sortir de l’òrbita blaugrana ens poden ajudar a preveure el futur.
Primer. L’aparició de nous actors que participaran del negoci dels drets de televisió, atès que el futbol esdevindrà producte driver (conductor d’una estratègia de negoci, per a fidelitzar audiència i obrir mercats) no només per les televisions, si no per a qualsevol actor que participi del negoci de la producció de continguts audiovisuals. A partir del 2019, Amazon emetrà 20 partits de la Premier League; ha estat la primera vegada que un operador digital que ofereix exclusivament emissions en streaming guanya un paquet de drets de la màxima competició de futbol a Anglaterra. La més seguida del món. Els subscriptors d’Amazon Prime Video podran veure 10 partits durant el desembre i altres 10 durant un cap de setmana llarg de futbol sense un cost extra. Amazon ja va pagar la temporada 2017-18 50 milions de dòlars per 10 partits de la NFL i també emetrà el Wimbledon el proper 2019.
Segon. Els eSports i la virtualitat esdevindran noves línies de negoci per les grans companyies del sector. Mediapro, el gran gestor i comercialitzador dels drets del futbol a Espanya, ja va comprar una participació majoritària a la Lliga de Videojocs Professional, amb més de 300.000 jugadors registrats al país. En els darrers cinc anys, el ritme de creixement del mercat dels eSports a nivell mundial està entre el 45-50% anual. El volum de negoci és d’uns 500 milions de dòlars el 2016. Davant d’aquest fet, i com avançava Palco23, com no s’explica que el City ja hagi aterrat a l’Online Start League (FSL) xinesa? L’expansió internacional de la marca també vindrà per la creació d’un equip professional de la modalitat FIFA online, que estarà format de tres jugadors professionals i altres dos que es triaran amb una competició pròpia organitzada a través dels canals digitals del City.
Tercer. La monetaritzacio permanent de l’experiència a l’estadi. Per una banda, a Espanya, el turisme esportiu creix a ritmes frenètics, segons estadístiques d’Egatur i l’INE, que també va publicar Palco23. Aquests van moure 13.800 milions d’euros el 2017. Per altra banda, la construcció de nous estadis acabarà fent oblidar aquells espais de simple ús esportiu, al bell mig de les ciutats, per abraçar infrastructures multifuncionals enfocades a la monetarització de les experiències de consum. Fa molts anys que els nord-americans han passat per davant dels europeus, però avui ja tenim experiències magnífiques de com s’han de dissenyar aquests nous parcs temàtics en entorns metropolitans més oberts i polivalents. I, en la creació de noves experiències de consum, els productes audiovisuals esdevenen essencials (el backstage, de què parla Víctor Font, o la nova museística forjada en la virtualitat que ha fet del museu del FC Barcelona un dels més visitats del país).
N’estic segur que hi ha altres dinàmiques que canviaran substancialment aquesta indústria en els propers anys. Però, aquests tres aspectes (l’auge de nous operadors, el mercat dels eSports i la monetarització de l’experiència) ja condicionen la gestió dels grans clubs de futbol a dia d’avui; condicionants que quan Laporta va arribar a la presidència del Barça només eren hipòtesis de treball. De moment, Soriano a Manchester ha fet passos gegantins per adaptar una organització a un mercat líquid i de canvi constant; a Barcelona, sempre és més difícil perquè el Barça, es vulgui o no, no només s’ha de gestionar prestant atenció a la caixa: el Barça és política i això ho condiciona tot.
