La derrota del Barça –sense Messi– en el debut al campionat de Lliga no hauria de tenir més transcendència que la pèrdua de tres punts davant d’un bon equip en un escenari històricament complicat en el context d’una competició molt llarga i de la qual els blaugrana, per plantilla, home a home, en continuen sent els màxims favorits. Però el que preocupa de la imatge de l’equip a San Mamés, que és el mateix que ens preocupà a la part final de les darreres tres temporades, va més enllà d’un matx de noranta minuts. Preocupa saber què indica la brúixola que hauria de marcar la direcció esportiva i institucional de l’entitat. O, per ser més exactes, qui porta aquesta brúixola i, encara més concrets, si hi ha una brúixola, un full de ruta traçat, no pas a uns mesos vista, sinó per als propers anys.
La pèrdua progressiva d’un estil determinat de jugar a futbol no hauria de ser una mala notícia si aquest estil –pressió a totes les línies, possessió i verticalitat de la pilota en camp contrari, obertura del camp en ambdues bandes…– hagués estat substituït per un nou discurs que ens hagués fet diferents i, a poder ser, millors. Però no ha estat el cas. Més enllà de la genialitat del millor jugador de tots els temps, es fa difícil explicar el sistema de joc del Barça dels darrers temps, es fa difícil buscar conclusions en positiu de la suposada evolució del 4-3-3, es fa difícil entendre perquè en uns partits es canvia el sistema en funció del contrari i es fa difícil comprendre el canvi posicional de certs jugadors en massa moments de la temporada. Les respostes a aquests dubtes ens les hauria de donar l’entrenador Ernesto Valverde, que també ens hauria d’explicar quina és la política d’oportunitats dels joves jugadors del planter més enllà de fer-los jugar en partits de les primeres eliminatòries de la Copa.
Però Valverde també hauria de preguntar al secretari tècnic i als responsables executius del futbol professional quin és el rol que es vol donar a determinats jugadors fitxats a preus altíssims i que no han donat el rendiment esperat, i si aquestes incorporacions responen a les necessitats de donar resposta a un argument futbolístic que encara desconeixem o senzillament arriben al Camp Nou per omplir el vestidor de noms sense més solta ni volta. I els responsables executius del futbol –i els del futbol base– haurien de preguntar a la directiva del club quin és el model de club que es pretén donar, quina és la filosofia troncal de l’entitat, perquè volem ser més que un club i si aquesta divisa es concreta també en la manera de mostrar-nos al terreny de joc.
Massa preguntes sense respostes, massa incerteses i massa soroll innecessari en qüestions com la possible tornada de Neymar, que no ajuden a trobar l’estabilitat. Precisament sobre la resolució del darrer “cas Neymar”, que coneixerem en el propers dies, trobarem algunes respostes a les preguntes formulades anteriorment sobre cap a on s’encamina el model d’equip i de club en els propers anys. N’estarem ben atents.
