El gestor

Valverde no és l'entrenador ideal per reconstruir la grandesa del Barça, però és l'aposta de Bartomeu per gestionar la fase final de la carrera de Messi amb més èxit del que ho ha fet fins ara

La renovació d’Ernesto Valverde ja respira a la carpeta de tasques pendents del president del Barça, Josep Maria Bartomeu. La primavera passada, el sinistre total de l’equip a la Champions a Roma va provocar nervis a la llotja i també ganes de moure-li la cadira al tècnic, però això ja és història passada. Després es va guanyar Lliga, Copa i Supercopa i el somriure de Messi ha fet la resta, perquè al Barça no hi ha futur si Messi no és feliç. Valverde té firmats aquest any i un altre garantit si ni ell ni el club volen partir peres; per tant no hi ha urgències, però l’objectiu del president és l’ampliació del contracte i si pot ser per Nadal, que no sigui per Setmana Santa.

 

No és que Ernesto Valverde generi enormes consensos. Se li critica un tic conservador en els seus plantejaments, que esprem massa l’equip titular, que no dóna oportunitats als joves del planter, que tendeix a refugiar-se en el múscul abans que en el toc al mig del camp… Algú podria pensar que no és l’entrenador ideal per a un club que aspira a recuperar la grandesa del seu futbol i sobretot l’excel·lència del seu model; i que, per recórrer aquest camí, el Barça necessitarà apostar-ho tot novament a un tècnic nascut a la casa o empeltat de la ideologia, els principis i les conviccions amb els que es va convertir en la referència del futbol mundial.

 

Però això, ara mateix, és una il·lusió; com a molt un projecte a mig termini. Mentrestant, el Barça ha de seguir caminant i sobretot ha de seguir guanyant. És difícil que Valverde marxi deixant una petjada profunda, però tampoc és només el retrat gris i minimalista que en fan els seus crítics. Amb ell l’equip es va recuperar com a col·lectiu i amb ell es va reconstruir futbolísticament fins al punt de superar la fugida a última hora de Neymar i convertir-se en un grup pràcticament imbatible al llarg de tota la temporada passada. No només va aconseguir el vuitè doblet de la història del club, sinó que el va obtenir amb una superioritat insultant respecte al Reial Madrid a la Lliga i amb una exhibició a la final de Copa. I la nota encara pot pujar exponencialment en l’any de la revàlida si el seu equip, el Barça de Valverde, és capaç de créixer prou com per deixar de ser un segona classe a Europa i tornar a disputar la supremacia a la Champions. Seria un pas endavant, sense dubte. Saciaria les expectatives d’una gran part de l’afició barcelonista i, òbviament, satisfaria l’aposta de la junta directiva de Bartomeu, que a hores d’ara ja no aspira a res més que a gestionar el final de la carrera de Leo Messi amb més èxit del que ho ha fet fins ara.

Nou comentari