25 anys. Es diu ben ràpid. Més de dues dècades han passat d’ençà aquell 20 de maig de 1992. Aquell dia a l’estadi de Wembley el Barça es coronava per primer cop a la seva història campió de la Copa d’Europa. En dècimes de segon Ronald Koeman esmicolà tots els fantasmes del passat quan la seva potent canonada perforà la porteria defensada per Gianluca Pagliuca. Berna, Sevilla…el llast s’esvaí en un obrir i tancar d’ulls i la parròquia culer s’estalvià una tanda de penals que hauria provocat un pic infartant de mortalitat a Londres i Catalunya.

 

Els que van viure aquell moment asseguren que res del que ha vingut després s’assembla a aquella sensació. A aquell èxtasi sobrevingut arran del gol del central holandès. Joia extrema, bogeria i felicitat. Abraçades amb desconeguts, amb el veïns de localitat, amb la colla, amb el primer que arreplegaven. Mentrestant, altres ploraven d’emoció, recordant els afanys que havia costat assolir aquella anhelada copa. Rememoraven els desencisos d’anys enrere o aquells que per dissort ja no hi eren. Totes aquelles generacions de culers que durant dècades van perseverar fidelment esperant que arribes aquell dia. Els parents, els avis, els pares, els que malgrat no ser-hi compartien aquella eufòria des d’on fos. Somriures i plors es barrejaven en aquella graderia d’alegria desfermada. Uns quants minuts més de patiment i ja ho tindrien. La tenien a tocar però fins que nou minuts després Aron Schmidhuber va xiular el final no van respirar alleujats. Llavors la follia es va estendre dels aficionats blaugranes que es trobaven a les graderies de l’envellit i llegendari Wembley. Les mateixes sensacions esclataven en paral·lel a Gènova entre l’afició rossoblu del Genoa que celebrava apassionadament una nova derrota de la Sampdoria davant el Barça.

 

A més d’omplir de satisfacció i d’orgull a la parròquia culer, la final de Wembley va servir per exorcitzar els vells fantasmes. Els mateixos que es van aparèixer als jugadors a la final de Berna el 1961 davant el Benfica, quan uns pals quadrats van evitar assaborir la glòria a una generació de futbolistes que la mereixien. També es van fer presents dues dècades més tard, quan aquell fatídic 7 de maig de 1986 al Sánchez Pizjuán de Sevilla un desconegut porter, Helmuth Duckadam, va barrar el pas a un Barça que ja es creia campió després d’haver esgotat les dosi d’èpica davant la Juventus i el Göteborg.

 

Als anys vuitanta el Barça de Nuñez era un gegant amb peus de fang. Quan anaven maldades tot començava a trontollar i ningú creia ni confiava en les possibilitats de l’equip. Era aquell club gris que mantenia un discurs ple de greuges…el Barça de la impotència, dels laments, el que no deixava de comparar-se amb el seu màxim rival. Un club sotmès a un estat d’ànim tristot arran de la desfeta de Sevilla, embrancat en picabaralles eternes entre els jugadors i la presidència que culminaren en l’anomenat Motí de l’Hesperia. Tot un punt d’inflexió en la història més recent del barcelonisme. Segurament sense aquella febrada de rebel·lia per un tema fiscal el Barça no hauria aconseguit la seva primera Copa d’Europa el 1992. L’esbandida de futbolistes i la marxa del tècnic Luis Aragonés —coberta a la banqueta per Carles Rexach— va propiciar l’arribada d’una llegenda del club. L’holandès Johan Cruyff acabaria capgirant la dinàmica de l’entitat. Aquell equip sense esma va passar a jugar d’una manera alegre, a l’atac, amb un joc de combinació excels que recordava aquella gran selecció orange dirigida per Rinus Michels des de la banqueta i pel mateix Cruyff des de la gespa.

 

El Barça va canviar de cara, els jugadors somreien mentre feien rondos amb la pilota com a eix dels entrenaments, s’ho passaven bé jugant, gaudien, aquesta va ser la clau de volta de tot plegat. La resta és ben sabuda. La tocarà Stòitxkov, pararà Bakero i xutarà Koeman… encara a molts en recordar-ho se’ls posa —en homenatge a l’inimitable Johan— la “gallina de piel”.



Més notícies

Nou comentari