El Barça torna a trepitjar zona Champions vint jornades de Lliga després. Torna a fer coses que feia bastants mesos que no era capaç de fer, com ara marcar quatre gols en un partit, guanyar per dos gols d’avantatge, guanyar un partit gran, gestionar un resultat favorable sense demanar l’hora o quedar-se amb deu jugadors i que castell no s’ensorri. Torna a transmetre vitalitat, il·lusió i convicció en el seu full de ruta. El nadó té molt per créixer i madurar, com es va comprovar en el derbi a Cornellà, però no hi ha dubte que les sensacions han canviat, que el 2022 pinta bastant millor que el 2021, que l’optimisme treu el cap i l’equip torna a enganxar… i que aquest canvi és molt evident des que Xavi Hernández porta el timó de l’equip.

Relativitzar l’efecte Xavi, com fan alguns preferentment a Madrid, és ridícul, i sobretot és un error, de la mateixa manera que reduir-lo a una millora en el rendiment i les expectatives de l’equip és del tot superficial. Xavi Hernández va marxar del Barça com el metrònom del millor Barça de la història, una icona del futbol identitari de la Masia i un d’aquells jugadors que tenen l’equip al cap i porten l’entrenador incorporat. La seva missió no és treure l’equip del pou, salvar la temporada, plantar cara als millors, competir pels títols, reenganxar els culers… El pla és tornar a aixecar el vol després de molts anys de planejar, és recuperar un rumb que va fer del Barça un referent únic i és construir un nou Dream Team capaç d’amenaçar l’statu quo del futbol mundial.

L’objectiu és grandiós i, lògicament, el camí per arribar-hi no és ni curt, ni fàcil, ni ràpid i té un grapat de pantalles a superar, com la readaptació de les vaques sagrades a un nou paper; la consolidació dels més joves; l’assimilació del nou model de joc, l’arribada de nou talent que puja el nivell (Ferran Torres, Alves, Adama i Aubameyang) o la construcció del nou Sant Greal de l’equip amb el talent de Pedri, De Jong, Gavi, Nico i l’expertesa de Sergio Busquets. Tornar a mirar als ulls al Madrid encara que perdis a la pròrroga, dominar un gran com l’Atlètic amb futbol i gols o guanyar quan el futbol és insuficient (Mallorca, Alabès) forma part del procés. També empatar amb gol de Luuk de Jong en el descompte (Espanyol) i repassar el vídeo l’endemà per aprendre que la defensa (27 gols en 23 partits) s’ha de treballar encara més i que amb 0-1 i una mica més de pausa en atac, la victòria era fruita madura. Al final, es tracta d’això, de madurar.



Nou comentari

Comparteix