Fama, adulació, ego i fuga. El cas Dro perpetua la tendència de certs futbolistes joves a deïficar-se, com l’adolescent rebec que es tanca a l’habitació perquè se sent incomprès, o el cantant de rock que de sobte decideix volar lluny dels col·legues de grup per poder progressar.
Que algú tan novell deixi vuit milions d’euros a la tresoreria blaugrana es podria interpretar com un èxit, però si es remou la caixa de seguida apareixeran sonoritats que grinyolen. D’una banda, el desagraïment del jugador, a qui Flick s’havia endut a la pretemporada i inclòs en convocatòries, i que en l’avió de tornada de l’Aràbia Saudita havia bufat les divuit espelmes, cortesia del club. Hi havia un pacte verbal de renovació, que tampoc ha respectat.
L’alemany ha estat clar, recordant que l’oportunitat i el suport als nanos de la pedrera és del 100% sempre que ells vulguin jugar. Flick s’alia inconscientment amb Cruyff, que va dir que qui dubtés a jugar al Barça, no servia. Per això no li va fer res que Luis Milla fitxés pel Madrid: ell ja havia descobert Guardiola.
Sigui per l’ànsia lucrativa del seu representant o per algun altre motiu, sembla mentida que Dro no hagi estat capaç d’emmirallar-se en Cubarsí, Balde o Fermín, ni de veure els precedents d’Ilaix Moriba -va admetre l’error-, Mboula, Guiu, Xavi Simmons… Solistes impacients amb excessiva concepció de si mateixos, insonoritzats en orquestres llunyanes. Per les expectatives i perquè enlloc reben dosis similars de confiança. Qui li garanteix que ara sigui diferent? Cap d’ells ha triomfat a fora, ni emprès el camí de retorn, llevat de Piqué -a Saragossa no feia presagiar la seva brillant eclosió posterior-, Cesc, Eric i Olmo.
Ara bé, la precipitació de Dro no pot amagar una realitat igual de crònica: la incapacitat per retenir talent propi per part del club que, per compensar les desercions, es dedica a adquirir un reguitzell de promeses foranes -en els darrers dies, Abdelkarim, Pacífico i Tavares-, que difícilment arribaran mai al primer equip. Només cal repassar noms de les plantilles recents del Barça Atlètic: Gabriel Novaes, Lucas de Vega, Ludovit Reis, Noah Darvich, Lucas Román, Matheus Pereira i un llarg etcètera. Més l’exemple flagrant de Vitor Roque. Qui se n’ha enriquit? De veritat que aquesta estratègia és creure en La Masia?
