A l’estat de Santa Catarina, situat al sud del Brasil, es troba el municipi de Chapecó. Una població on el 1973 es fundà l’Associação Chapecoense de Futebol arran de la fusió de dos clubs amateurs. No fou fins fa dos anys quan, per primer cop a la seva història, aquest conjunt modest disputà la màxima categoria del futbol brasiler. Fins fa quatre dies era un veritable desconegut per la parròquia futbolera de mig món. Alguns, però, com tenim el mal costum de seguir equips que ens atrauen per motius diversos –com em passa amb el San Lorenzo de Almagro– ja coneixíem com se les gastaven els jugadors del Verdão do Oeste.
Contra tot pronòstic, els brasilers van deixar fora de combat als argentins a les semifinals de la Copa Sud-americana, una de les competicions de clubs més importants del continent. L’empat a un gol al Nuevo Gasómetro, sumat al 0 a 0 assolit pels brasilers a la tornada suposà l’eliminació dels cuervos. De poc va servir el gol de Martín Cauteruccio que posava en avantatge al Ciclón de Boedo a l’anada. Amb el pas a la final a la butxaca, els brasilers només van haver d’esperar un dia per conèixer el seu proper rival, l’Atlético Nacional colombià. Els antioquenys s’havien desfet de forma similar dels paraguaians de Cerro Porteño a l’altre semifinal.
El 28 de novembre ambdós equips havien de jugar el primer partit de l’eliminatòria que decidiria el campió del torneig. L’encontre s’havia de disputar a Medellín, l’accident aeri del vol xàrter que transportava al conjunt brasiler, però, ho va impedir. La tragèdia es va cobrar la vida de 71 passatgers i tripulants. Dels 6 supervivents, 3 eren jugadors del conjunt de Chapecó. El somni d’assolir el seu primer títol internacional s’esvaí de la pitjor manera.
Des del moment en que es va esbombar la notícia, es succeí una corrua d’hipòtesi sobre les causes que havien provocat l’accident. Les xarxes socials i determinats mitjans de comunicació van començar a difondre “primícies” sobre l’estat dels jugadors. Ben aviat van córrer les primeres “llistes de morts”. Mentre alguns periodistes brasilers anunciaven que no entrevistarien a cap familiar dels accidentats per respectar el seu dol, altres es dedicaven a esprémer la tragèdia com si es tractés d’un espectacle morbós. Abans que els metges comuniquessin l’estat de salut dels futbolistes ferits ja s’especulava amb el fet que un d’ells havia perdut les dues cames i un altre quedaria quadriplègic. També s’hi abonaren els oportunistes, com l’empresa Net Shoes, que el dia següent de l’accident augmentà el preu de venda de la samarreta del Chapecoense (de 129 a 249 reals). Davant l’allau de crítiques que això generà la companyia argumentà que en realitat havien rebaixat el preu en motiu del Black Friday i ara retornava a l’original. Una justificació que no va satisfer plenament als seguidors més crítics.
Però mentre una part de la premsa feia un paper ben galdós, explotant de forma vergonyant la mort dels jugadors, els aficionats si que van estar a l’alçada. Els seguidors de l’Atlético Nacional van donar escalf al club brasiler i a les famílies de les víctimes des del primer moment. En un acte d’homenatge celebrat a l’estadi Atanásio Girardot de Medellín, l’afició verdolaga va omplir de gom a gom les graderies per retre un sentit comiat als futbolistes desapareguts. Vestint de blanc-i-verd i amb una espelma encesa entre les mans, els seguidors de l’Atlético Nacional no van parar de cantar “Oh, no te olvidaremos. Esta copa se va al cielo” mentre a la tribuna sud que ocupen Los del Sur, la barra brava més nombrosa del club de Medellín, es desplegava una pancarta amb la llegenda: “El futbol no té fronteres. Força famílies, aficionats i poble Chapeco”. Gestos com aquests són els que evidencien la grandesa d’aquest esport.
