La proposta d’atorgar un carrer a Johan Cruyff, un dels acords als que la junta directiva del FC Barcelona va arribar amb la família del tècnic holandès, ha provocat un cert debat al voltant de quina era la via més idònia per homenatjar a l’ex entrenador. El suggeriment inicial dels dirigents barcelonistes, demanar a l’Ajuntament la substitució del carrer d’Arístides Maillol perquè es passes a anomenar carrer de Johan Cruyff, no va agradar gens als parents de l’artista nord-català.
Originari de Banyuls de la Marenda (Rosselló), aquest prolífic escultor, pintor i gravador que es formà a l’École des Beaux Arts de Paris és un dels creadors catalans —no debades en diverses ocasions manifestà com la seva pàtria veritable era Catalunya— amb major projecció internacional. Maillol, tot un referent de l’escultura classicista d’inicis del segle XX i de l’anomenat mediterranisme, exposà la seva obra a països com França, Holanda o els Estats Units. Més enllà de la seva vessant estrictament artística, durant la Segona Guerra Mundial va ocultar a diversos artistes que fugien del nazisme, als quals va ajudar a creuar la frontera de forma clandestina per un pas que coneixia.
Per tot plegat el consistori barceloní aprovà el 20 de desembre de 1979 donar el seu nom a un carrer de la ciutat. I no va triar un qualsevol, sinó una via que termenejava amb les instal·lacions del FC Barcelona. Uns terrenys que havia ocupat la finca de Can Planes i que d’ençà 1957 acollí l’aleshores flamant estadi blaugrana.
Poc temps després d’obrir-se el carrer, gairebé una dècada més tard de la finalització de les obres de construcció del Camp Nou, el 13 d’abril de 1966 l’Ajuntament encapçalat per José Maria de Porcioles, un antic simpatitzant de la Lliga Catalana que després de fugir arran de l’esclat de la Guerra Civil tornà a Barcelona per dirigir el consistori en plena dictadura, atorgà oficialment al carrer el nom de División Azul. Aquest fou l’homenatge dels homes del règim a aquella unitat de voluntaris espanyols que va combatre al Front oriental al costat de l’Exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Un fet simptomàtic tenint en compte com després de la derrota de l’Eix es produí una progressiva desfeixistització que perseguia desvincular el règim dels països perdedors. Malgrat això, les autoritats barcelonines no s’ho van pensar dues vegades i imposaren el nom del contingent divisionari a aquest carrer que comença a la travessera de les Corts i acaba a l’avinguda del Doctor Marañón, a tocar de l’estadi. La fi de la dictadura comportà la substitució al nomenclàtor de la División Azul pel polifacètic artista nord-català.
Els darrers dies s’apuntà un nou canvi. La reacció de la família Maillol, però, sembla haver apaivagat els desitjos inicials de la directiva barcelonista. El president, després matisar les manifestacions de Jordi Cardoner, afirmà que el club plantejava trobar un carrer a Les Corts per rebatejar-lo en homenatge a Cruyff i mantenir el dedicat a Arístides Maillol.
Potser seria un bon moment per revisar els noms d’altres vies properes, com l’avinguda de Madrid, que rep aquest nom des de l’estiu de 1942, quan les autoritats municipals decidiren retre un reconeixement a la capital de l’Estat, tot un gest de fraternitat (franquista). La versió popular atribuí la iniciativa a l’aleshores Governador civil de Barcelona, Antonio Federico de Correa Veglison, un militar africanista d’origen càntabre que ocupà aquest càrrec entre el 1940 i el 1945. Militant de Comunión Tradicionalista, protegit de Serrano Suñer, ex governador civil de Girona (responsable de l’execució de Carles Rahola), conseller nacional de Falange i… fervent seguidor del Reial Madrid. Fou ell qui imposà la nova denominació del carrer perquè així tots els seguidors barcelonistes que anessin a l’estadi tinguessin sempre present l’etern rival. A més, al barri corria la brama que un seguidor blanc va ser enxampat quan damunt d’una escala afegia una lletra L a tots els rètols perquè així es pogués llegir Avenida del Madrid. Posats a triar…
