L’eliminació davant la Juventus va destapar, un cop més, les vergonyes d’aquest Barça. Instal·lat a mig camí entre el cofoisme i la inseguretat, l’equip ha fet camí entre trompades sonades i guspires de joc excels. Tot plegat sembla recordar el final de l’etapa Rijkaard, quan tothom sabia que l’holandès —com ara passa amb Luis Enrique— no seguiria al capdavant de l’equip. La sensació de desgovern, de desídia semblava envair-ho tot. Ara, malgrat que l’equip encara opta a guanyar dos títols, transmet sovint una sensació de poca fiabilitat preocupant.

 

Aquesta temporada els jugadors blaugranes han mostrat una bipolaritat que evidencia diverses mancances. Habitualment l’encert davant la porteria rival del trident ha ocultat les penúries del joc desplegat per l’equip. Per això quan la pilota no entra passa el que passa. La realitat és innegable.

 

Des de l’arribada de Luis Enrique a la banqueta culer el joc de l’equip es va començar a transformar progressivament. L’estudi per part dels rivals i les dificultats cada cop més creixents amb que es topava l’equip va provocar la introducció de variants, joc en llarg, més vertical i accent en el múscul ofensiu, que van acabar desvirtuant el concepte de precedent. L’equip semblava defugir la pilota i el joc de possessió, aquella marca de la casa que des de feia anys havia convertit al Barça en un referent futbolístic a nivell mundial.

 

De cop i volta tot aquell llegat s’esvaïa. Tocava abandonar el joc de toc i combinació i ser més directes. Pilotada llarga i, fins i tot, sortir al contracop. Amb la MSN les sortides fulgurants eren letals. Així fou com poc a poc, a base de resultats i gols, els culers van acabar acceptant substituir el model d’èxit anterior per un nou concepte de futbol, aquell que prioritzava la “pegada”. Calia introduir modificacions per evitar que els adversaris reduïssin els espais i ofeguessin el joc dels blaugranes. Allò d’anar passant-se la pilota en horitzontal i guanyar la possessió de la pilota va passar a ser avorrit. El discurs, primer atiat des de Madrid, va ser incorporat pel club enmig d’un procés que perseguia esborrar tot allò que pogués vincular-se a etapes anteriors. Quan aquells “ismes” que el barcelonisme creia ja desterrats d’ençà l’etapa esportiva més exitosa de l’entitat amb Guardiola a la banqueta van tornar a emergir. Aquell desig d’acabar amb el passat va desballestar una concepció del futbol que el club havia incorporat com a eix principal del seu ADN, el d’aquell Barça dels “valors” que enlluernava arreu del món. Un equip global, universal, però que encara mantenia un cert arrelament. Amb tècnics i jugadors catalans, amb joves de la Masia que gaudien d’oportunitats i implicació desacomplexada de la directiva en campanyes en defensa de la llengua o pel dret a decidir. Tot allò ja és història, una època que a voltes ens sembla molt llunyana quan no és pas així. Una sensació que ve donada, justament, per aquesta voluntat liquidadora, sense sentit tot sigui dit, que explicità l’animadversió existent entre antics companys de junta. Uns enfrontaments que els va acabar pagant el club en ser utilitzat com a camp de batalla per dirimir qüestions personals.

 

Mentrestant, poc a poc, aquell joc que va generar l’admiració del món del futbol va acabar reduït a l’efectivitat, al gol, al marcador. Ben embolcallat, això sí, amb la creativitat i les acrobàcies de Neymar, l’esforç i el sacrifici de Suárez i el geni inigualable de Messi. I va ser llavors quan l’equip va creure que podia seguir guanyant i mantenir-se en l’excel·lència sense treballar, córrer i donar-ho tot cada partit. Quan van arribar les desconnexions inexplicables i les golejades que omplien d’impotència als aficionats. Uns seguidors que s’enrabiaven perquè eren coneixedors del potencial d’una generació de futbolistes, a ben segur, irrepetibles.

 

Al primer minut del partit davant la Juventus, Ter Stegen va xutar una pilotada llarga, tota una declaració d’intencions impensable temps enrere. Simptomàtic. Com el fet de veure a Piqué rememorant a Alexanko fent funcions de davanter centre mentre l’equip, en comptes de tocar amb paciència i cercar l’espai només penjava pilotes a l’àrea fent el joc a la defensa italiana. Tampoc es pot aprofitar la gran reacció de l’afició a l’acabar el partit, meritòria i digníssima, per seguir tapant les vergonyes. Perquè una cosa no treu l’altra.

 

Tot plegat desesperant, però alhora esperable perquè això de dimecres no va ser res més que una mort anunciada, la fi d’una agonia que molts s’entestaven en no veure mentre s’aferraven al resultadisme tot menystenint el model d’èxit precedent. I així fins que la pilota va decidir no creuar la línia de gol. Ara sí, ja em podeu titllar sense embuts de “malbarsalunista”, però seguiré pensant que només des de l’autocrítica i el retorn al model és possible avançar. No football, no party.



Nou comentari

Comparteix