Si un mira detingudament el palmarès del Barça a la Lliga espanyola se n’adonarà ràpidament de l’enorme valor que té en termes històrics que l’equip Valverde conquerís el juny passat la vuitena de les últimes onze lligues disputades. No hi ha ratxa igual i no està escrit enlloc que d’aquí a uns mesos no pugui conquerir la novena de dotze. I malgrat els números, l’equip de Messi no deixa de donar símptomes d’estar molt lluny, cada cop més, de l’equip que va ser fa uns quants anys. Crepuscle, decadència, final de cicle, diguin-li com vulguin. Algú pot pensar que aquesta mena d’anàlisi no quadra amb un Barça líder de Primera, classificat amb autoritat a la Champions i en disposició de lluitar per tots els títols, però sí que casa en canvi amb el seu futbol, a vegades avorrit i inconsistent, quasi sempre dependent de les individualitats i en ocasions fins i tot impotent.
No són sensacions noves, però cada cop es detecten més sovint i més nítidament. L’últim clàssic davant el Reial Madrid al Camp Nou va oferir la imatge insòlita i alhora crua d’un Barça minimitzat en les seves virtuts i la major part del partit confinat a la seva pròpia parcel·la de camp. Per què? Fonamentalment per dos motius; la falta de recursos per superar la pressió alta del Madrid i la falta d’energia col·lectiva per empènyer el rival enrere i, com a mínim, anivellar la balança. El Barça no va ser el que aspira a ser ni quan va tenir la pilota, ni quan no la va tenir. En altres paraules, va ser un equip irreconeixible.
Es pot veure el got mig ple, al·legant les baixes de Sergio Busquets i Arthur, dos jugadors importants en la construcció del joc; recordant que les ocasions més clares, al contraatac, van ser les del Barça; valorant que l’equip blaugrana va ser eficaç defensant i el Madrid pobre atacant; o afegint que l’empat deixa Messi i companyia per davant a la classificació. Però això no deixen de ser branques que no poden tapar el bosc. El Barça ha perdut una part important de la precisió, la mobilitat, els mecanismes col·lectius i la convicció innegociable que li permetien defensar la pilota, atacar les pressions rivals, tenir el control del joc i, en definitiva, mantenir la seva personalitat davant equips amb el físic, la disciplina i els nassos de venir-lo a buscar a la seva àrea. Recuperar això és clau i hauria de ser prioritari perquè és l’essència del futbol del Barça i perquè complica molt la vida als rivals, però també perquè si tu no pots pressionar el rival i tampoc ets capaç de superar la seva pressió, estàs condemnat a jugar el partit que el teu rival t’imposa.
L’altra part d’aquest bosc, que ningú ignora ja, és la capacitat limitada que té el Barça per pressionar els rivals a la seva àrea de forma eficaç i sostinguda al llarg d’un partit, bàsicament per la presència d’un Messi alliberat d’aquesta obligació, però també per la pèrdua de prestacions físiques de Luis Suárez. És un peatge assumit per poder comptar, per exemple, amb els 77 gols que tots dos van aportar la temporada passada en les tres competicions, però la realitat és que és un factor que dilueix el potencial de l’equip i que l’aboca a dependre quasi del tot de la inspiració dels davanters.
Això és el Barça ara mateix i l’últim clàssic es va fer una radiografia precisa i completa, molt similar a la que vam veure la temporada passada en la cruel derrota d’Anfield, que va privar el Barça de jugar una altre final de la Champions. És important tenir-ho en compte a l’hora de posar el llistó de les aspiracions i encara més a l’hora de traçar el pla per tornar a fer el cim.
