Ens declarem apassionats del ‘maccarthisme‘, d’aquella època fosca en que una democràcia ben consolidada trontollava pels embats dels puristes extrems de la dreta reaccionària, força perillosos quan es posen a salvar el món. El seu món. Dies enrere, Ciutadans va posar en marxa una altra de les seves interessades persecucions, normalment a penes justificades pel seu desig de trinxar tot allò que soni català. Ara, abraonats per l’augment de suport registrat a les enquestes gràcies a la seva intransigència contra l’independentisme -com si no hi hagués prou amb el PP, aquests els ultrapassen pel carril dret, que ja és dir-, s’han envalentit i carreguen contra el Barça, la mare dels ous del simbolisme nostrat. Ha passat mig desapercebut que la seva portaveu municipal, Carina Mejías, proclamés solemne que no donarien suport a l’Espai Barça a causa del posicionament del Barça envers el procés. O sigui, una formidable barreja de naps i cols en la justificació de l’argumentari. Leonard Cohen afirmava que, de vegades, si vols prendre partit en una causa sense conèixer-la, n’hi ha prou amb veure qui tens al davant. El partit de Rivera situa en el punt de mira els interessos del Barça pel seu poder simbòlic i perquè tampoc el veu tan segur com abans en la defensa de la seva identitat tradicional. Cap altra que el servei al país, per si algú encara dubta.
Ben pensat, aquesta sobtada oposició li va de conya al Barça de Bartomeu. Ells, que es senten tan bé en la disfressa de víctimes, que en la seva blasmable equidistància veuen fantàstic que des d’una banda se’ls acusi de tebis en la defensa del país i des de l’altra, se’ls critiqui per, pretesament, anar embolicats amb l’estelada. Quan no hi van, que aquesta és la gràcia. Si els cinc regidors de Ciutadans li giren l’esquena i la inestabilitat del govern municipal retarda l’aprovació del faraònic Espai Barça, ningú no pensarà en l’oposició del veïns de Les Corts, encara avui mig silenciada, ni en la incapacitat del club per afrontar una descomunal despesa de 650 milions quan la caixa no permet aquestes alegries de xeic àrab o milionari rus. La culpa serà de Ciutadans. Parlem d’un club que pregona el desig de fitxar Coutinho i Griezmann com si fabriqués els diners amb una maquineta pròpia que no para mai, conte ben allunyat de la realitat. Al final, atrapats en aquesta criticable ‘neutralitat equidistant’ de pa sucat amb oli, tindran la sort de que el projecte es converteixi en una segona part de la inacabable Sagrada Família i se’ls hi passi l’arròs a la llotja sense necessitat de picar-se els dits amb l’invent. Amb que Messi els hi tapi tot ja comptaven i s’han acostumat. Això que Ciutadans i la seva fal·lera ja tradicional els doni un cop de mà involuntari, no ho podien ni imaginar. Un xantatge que es gira a favor. Arribats a aquest punt de confirmació, ens encantaria jugar el mateix número de la Grossa d’en Bartomeu. Segur que li toca. En el seu cas, qualsevol greu problema se li soluciona sense necessitat de pencar o pronunciar-s’hi. Rivera, espavila, que encara els hi faràs el gran favor i et sortirà el tret per la culata…
