Una de les regles lògiques i no escrites de l’esport és que, en circumstàncies normals, ningú pot guanyar sempre i a més els cicles triomfals cada vegada són més curts. En una disciplina com ara el tenis, en què la mateixa dinàmica obliga l’espectador a posicionar-se pel motiu que sigui, la tendència al circuit masculí està derivant de manera perillosa cap a l’estancament i la monotonia perquè sembla que només jugui i guanyi Djokovic. El famós Big Four ha esdevingut Big One -sense ànims de voler fer-li la competència al teatral Mourinho- i la sensació és absolutament desoladora i contraproduent.
És com si els rivals del serbi saltessin a la pista amb respecte reverencial, joiosos d’entrar a l’escorxador i només falta que li posin catifa vermella i bombons. Però és que els qui manen a l’ATP semblen voler afavorir-ho, atès que el quadre no s’estableix per sorteig sinó per rànquing, de manera que els primers jugadors del món tenen rondes inicials que fan riure contra sparrings.
Djokovic té aquell gen ultra competitiu balcànic que, unit a les excuses de mal perdedor, l’apropen a Mark Lenders o Cristiano Ronaldo –Federer i Messi encaixen amb el perfil d’Oliver Aton de la mítica sèrie Campeones-, i té la sort de gaudir d’un físic privilegiat pràcticament exempt de lesions que no va tenir Kuerten -triple campió de Roland Garros- ni han tingut Murray o Del Potro, però tampoc Federer ni Nadal, als qui els problemes físics han anat interrompent.
L’altre factor cabdal de l’esport és que el mèrit i credibilitat d’un campió no provenen solament del seu talent o fortalesa mental/física sinó, sobretot, del llistó dels contrincants. En futbol, el Madrid –amb tots els matisos que implica un joc col·lectiu-, també ha conquerit recentment quatre Champions i existeix un consens implícit que no ha calgut exterioritzar sobre el fet que els blancs no van meravellar pel que fa a joc ni van ser els millors. Toni Bou ha estat 28 vegades campió del món de trial (14 Indoor i 14 Outdoor) i no voldria en cap cas menystenir el pilot de Piera, però amb prou feines l’han alterat Fujinami i Adam Raga; si hom mira enrere pot deduir que si hagués competit a finals dels 80 contra Jordi Tarrés, Thierry Michaud, Diego Bosis, Tommi Avhala o Donato Miglio s’hauria diluït com un sucre al cafè. També Djokovic s’hauria fet petit al costat de Connors, Lend, Borg, McEnroe o Wilander o irrellevant entre Becker, Edberg, Sampras, Muster, Agassi o Ivanisevic. Qüestió de ‘fortuna generacional’: el serbi només ha hagut d’esperar que Federer envellís i que els físics de Murray i Nadal minvessin, és allò que els anglesos anomenarien last man standing, és a dir, guanya l’únic que queda. Guanya perquè no hi ha cap candidat més que li pugui fer ombra en un nivell realment baix.
Tot plegat no seria possible sense la inestimable complicitat d’una “nova generació” que, com Julen Guerrero, encara esperem que “exploti”. Thiem està esclafat per la llosa d’una mentalitat trencadissa, Medvedev és víctima d’una fredor que el transforma en irregular, Zverev també pateix d’una bipolaritat incompatible amb un número 1 i Tsitsipas no sap sentenciar en els moments clau i assumeix la inferioritat jeràrquica davant del serbi. En teoria, tots quatre haurien de dominar el circuit els pròxims anys, però encara no han gosat donat el cop de puny damunt la taula i, si no espavilen, una generació realment preparada els prendrà el tron. Si Djokovic es cuida, podria guanyar consecutivament els quatre Grand Slams dels pròxims cinc anys.
Les comparacions amb el tenis femení clamen al cel: des de 2004 el Wimbledon ha tingut 9 campiones diferents, el Roland Garros 14, l’Obert dels Estats Units 12 i l’Obert d’Austràlia 11. Per contra, en el mateix període en la categoria masculina el Wimbledon ha vist 4 campions diferents, el Roland Garros 5, l’Obert dels Estats Units 8 i l’Obert d’Austràlia 5.
El tenis femení va saber rebel·lar-se a l’hegemonia física plantejada per les germanes Williams, que va sacsejar el circuit i semblava incontestable; el tenis masculí ha esdevingut fastigosament previsible i el Wimbledon actual un altre tràmit protocol·lari en un guió ja escrit de fa temps i on ningú preveu un gir. L’única incògnita damunt de la gespa cada cop més sorrenca de Londres és saber qui serà l’altre finalista i el nombre de jocs que serà capaç de guanyar a la final contra Djokovic. Poc negoci hi faran les cases d’apostes…
El serbi mai tindrà el carisma ni l’elegància de Federer, tampoc el domini sobre terra de Nadal i sempre quedarà a anys llum del palmarès de Navratilova -359 títols totals, que inclouen 59 Grand Slams comptant les modalitats d’individual, dobles i mixtes- i mentre Djokovic guanyi les seves vitrines continuaran augmentant, però el tenis seguirà perdent (en emoció, interès i diversitat).
