La darrera setmana hem viscut episodis futbolístics que inclouen les diverses gammes d’allò que, permeteu-me el barbarisme, anomenaríem “bufandisme” o, en castellà, “forofismo”. I agafant el paral·lelisme de Clint Eastwood, el bo seria Imanol Alguacil. Un exfutbolista modest de fesomia seriosa i cognom obrer –o ben lluny del glamur-, que després de guanyar la Copa del Rei i atendre els periodistes d’acord amb el protocol va reservar una traca final, en posar-se una samarreta de la Reial Societat i exterioritzar una eufòria espontània que feia respecte. Imanol em representa i segur que molts s’hi han vist reflectits. Expressar els sentiments públicament, sobretot després de 34 anys de sequera, no vol dir fer befa del perdedor sinó traspuar humanitat.
El lleig s’adiu amb l’alcalde de Valladolid, que va qualificar de “robatori” i “vergonya” unes mans d’Alba involuntàries i una expulsió molt rigorosa. A banda de barrejar política i esport –allò que tant critiquen quan ho fan els altres- i d’una curiosa amnèsia respecte a una trepitjada a Dest al límit de l’àrea, un cop de colze a la cara de Griezmann o una entrada per darrere a Busquets que podrien haver motivat una expulsió minuts abans, el socialista Óscar Puente no es va desfogar a Twitter a títol personal. Ho va fer amb tota la intenció que la caverna mediàtica n’amplifiqués el missatge per tal que els habituals energúmens ressuscitin Villaratos i presumptes beneficis al Barça i preparin la ratera per al clàssic, on ja s’entreveu que arbitrarà Lahoz, és a dir, el del gol anul·lat a Messi que va regalar la lliga 2013-14 a l’Atlètic de Madrid.
Són els mateixos mitjans que van emmudir davant la lliga infectada post-Covid que mai s’hauria d’haver reprès i es va adjudicar a les vitrines blanques a còpia d’escàndol setmanal. No consta que l’alcalde de Valladolid es queixés d’un possible penal i d’un fora de joc en el gol del triomf al Madrid al Zorrilla. Algú li va haver de recordar les irregularitats d’una adjudicació directa a l’empresa d’un amic o la identitat desconeguda del qui va pagar-li unes vacances en iot amb un proveïdor de l’Ajuntament.
El dolent encaixa amb Cala. Sort d’una televisió estrangera –a qui li sorprèn?- en què se sent una frase que no és desafortunada sinó vexatòria. No sabem si va ser ell, però la seva roda de premsa, en què ha preferit aferrar-se a la presumpció d’innocència i a una campanya de linxament que reconèixer la culpa, resulta tant roïna com previsible. Quin interès tenia Diakhaby en inventar-se la història, si a més l’àudio li dóna la raó? Qui ha aconsellat Cala que era millor contraatacar i quedar com a mentider abans que ser sincer i demanar perdó? Eto’o va estar a punt de marxar de La Romareda i a Cadis es va malbaratar una altra ocasió per liquidar aquesta xacra. El València no hauria d’haver tornat a la gespa i la pressió internacional hauria refredat la temptació de sanció. Però, clar, el president de la lliga era de Fuerza Nueva i quan l’afició del Rayo va recordar a Zozulya que és nazi sí va suspendre el partit…
