Com si quedés imbuïda del fanatisme dels capirots, plors, penitència a fuetades i adoració de feixugues estàtues, una part de l’afició de l’RCDE Stadium va entonar el càntic “Musulmà el qui no boti” durant l’amistós de la selecció espanyola contra Egipte. Ni xiulets massius condemnatoris dels qui no hi van participar -els presumptament civilitzats-, ni l’activació del protocol antiracista, només una tèbia rèplica en forma de missatge a una videopantalla. Cap credibilitat a les reaccions de la caverna mediàtica, especialment la de Marca, que el 1997 titulava Moro, plata, bronce per reflectir el podi d’una cursa de 1.500 metres amb la presència de El Guerrouj, Fermín Cacho i Reyes Estévez.
Més enllà de la constatació que a Lamine Yamal ja ni li serveix enfundar-se la rojigualda per ser absolt de la seva triple heretgia -català, blaugrana i no cristià-, la Federació espanyola ha deixat passar una ocasió immillorable per exercir una condemna ferma i establir jurisprudència. Fa massa pudor de socarrim: la indignació davant el racisme i la xenofòbia només es concentra quan l’afectat duu samarreta blanca o s’anomena Vinicius. Aleshores, si cal, es munta un documental i se’l beatifica, suprimint per descomptat qualsevol referència a les provocacions del brasiler a qualsevol afició rival.
L’espectacle dantesc, tant dels implicats com del silenci covard i còmplice dels qui no s’hi van sumar, no obeeix pas a un accident ni a un moment efímer d’ebrietat. Sembla com si la tornada de La Roja a Barcelona hagués excitat les baixes passions del nacionalisme espanyol a un indret que consideren conquerit. No hauria calgut enquestar els aficionats de Cornellà per concloure que la majoria eren aficionats pericos o madridistes, de la mateixa manera que fora innecessari un sondeig a peu del Bernabéu per adonar-se que les simpaties electorals majoritàries viren cap a Vox i PP.
A imitació de l’animal que marca territori amb els orins, l’espanyolisme va refregar una altra vegada el seu pudent autoretrat, el de l’odi a la diferència, el de la repulsa visceral a un perfil contrari al prototipus home-blanc-machote-occidental-heterosexual-catòlic. Així, una hipotètica sanció dels màxims òrgans esportius estatals suposaria una automulta: són els seus. I la manca d’autocrítica i d’empatia és el revers de l’imperialisme prepotent d’una mateixa moneda d’ignorància, frustració i debilitat. Idèntica a la falsa superioritat moral del porter de l’Algesires, que recentment amenaçava els espectadors de l’Europa amb el crit “morireu espanyols”, com a orgullosa maledicció. “Són pitjors els separadors que els separatistes”, va etzibar l’expresident blaugrana Narcís de Carreras a Santiago Bernabéu. A Espanya la processó va per fora, però la podridura ha fet metàstasi.
