A meitats del segle XIX al carrer de la Riereta s’ho concentraven un grapat de fàbriques tèxtils. Una d’aquestes empreses, que ocupava els número 18, 20 i 22 —tots tres sumen seixanta—, era tot un caos. Desordre i mala organització eren el pa de cada dia. El culpable de tot plegat era l’amo, que passava més temps fent xerinola i de barrila amb els seus amics fent tiberis a la muntanya de Montjuïc, que preocupant-se per gestionar amb encert la seva empresa. Per això en aquella època es popularitzà l’expressió “sembla Can seixanta” per referir-se a qualsevol mena de desori.
Aquests dies el Barça ha refermat el vincle amb la ciutat fent un homenatge a aquell propietari barceloní del segle XIX. L’eliminatòria de copa davant l’Athletic Club va desfermar l’oratòria i gesticulació d’un dels jugadors del primer equip, el central Gerard Piqué. Les manifestacions contra els àrbitres es van sumar als gestos vers la llotja, presumptament cap al president de la LFP, Javier Tebas. Els futbolistes barcelonistes no ens tenen acostumats a declaracions que no es regeixen les canons habituals d’ensopiment i tòpics. Per això molts aplaudeixen “el coratge i la valentia” de Piqué, perquè segons ellls diu “el que molts barcelonistes pensen”. I clar, com “ningú ens defensa”, ja els sembla bé que un jugador hagi d’enfangar-se en terrenys que no li pertoquen i d’on pot sortir escaldat.
D’ençà la presidència de Laporta, les successives directives s’han caracteritzat per mantenir una actitud contemplativa o de tebior. Deixant enrere la rauxa, van imposar el seny. El context, però, sovint ha demanat una major implicació i duresa en la defensa de l’entitat. Sense perdre les formes calia evitar la pèrdua constant d’ascendent, presència, influència, respecte i prestigi del club a tots els nivells. Davant aquest buit de poder, entre absències, silencis i multitud de comunicats (alguns de vergonya aliena), jugadors com Piqué s’han erigit —de facto— en portaveus del Barça.
Malauradament, “el soci” ha avalat l’actuació del central barcelonista. Així s’ha evidenciat en les enquestes realitzades per alguns mitjans sobre quins candidats serien els més votats en unes hipotètiques eleccions a la presidència, el guanyador de llarg era Piqué per “aclamació popular”. Torna a emergir el discurs victimista. El del culer de tota la vida, aquell que sempre condiciona els fracassos de l’equip a mans negres i complots de tot pelatge. El discurs ploramiques que es va instal·lar al barcelonisme en l’època nuñista i que ara, com passa amb les modes, torna. Un missatge d’equip petit, perdedor i acomplexat que semblava haver-se espolsat el barcelonisme arran dels èxits de Guardiola. Un discurs que la millor manera de superar-lo es guanyant amb solvència i de forma folgada als rivals. Ni àrbitres, ni penals, ni mans negres, ni madriditis. Aquest és el camí que en el seu moment en Pep ens va mostrar.
Ara, però, amb un Luis Enrique divagant sobre el seu futur immediat i que sembla haver perdut el control d’un vestidor que fa i desfà segons la seva voluntat, i una junta directiva que reiteradament s’esforça per fer bo a “l’amic Joan”, el soci ha confiat el futur del Barça als jugadors. Dins i fora del terreny de joc són els que dirigeixen l’entitat. Renovacions, declaracions, contacte amb els aficionats, gestos, absències en guardons… i tot plegat gràcies al crèdit que han anat acumulant en els darrers anys d’èxits. Ara bé, com bé sabem la memòria del barcelonisme és fràgil. Recordem aquells que fa anys clamen per vendre a Messi perquè seria rendible? Seran els primers que diran “ja ho deia jo” si l’astre argentí baixa el nivell actual o abandona el club. Ara com ara, totes els hi ponen. L’equip es viu en les tres competicions. La piloteta entra. Veurem que passarà quan arribin temps pitjors. El Barça serà Can seixanta? Tornarà a ser una casa de barrets com als anys vuitanta?
