El Camp Nou dicta sentència

L'article d'opinió de Joan Pol Alcaraz

Després de més d’un any i mig sense públic al Camp Nou, havíem oblidat la importància que tenia una graderia plena de gent. No només perquè el dret dels socis, abonats i altres culers i aficionats del Barça és el de poder gaudir de l’espectacle del seu equip en directe, sinó perquè, de la mateixa manera que passava al circ romà, la tribuna blaugrana també decideix el futur dels seus jugadors. I si bé aquí ningú no acaba als lleons, de ben segur que Antoine Griezmann no deu estar gens tranquil després que la seva afició el xiulés cada dos per tres en el partit contra el Getafe. Malgrat el seu esforç, als culers els costa digerir que un dels fitxatges més cars de la història del club i el futbolista amb el sou més alt de la plantilla estigui molt lluny del nivell que va demostrar a l’Atlètic de Madrid o que demostra a la selecció francesa.

És important que el públic del Camp Nou dicti sentència, perquè l’anomalia de poder fer la teva sense assumir les conseqüències no és gens sana. Si no que li diguin a Samuel Umtiti, que, després de riure’s a la cara de tota l’afició en no accedir a operar-se quan els metges del club li van demanar que ho fes, també s’ha negat a marxar en aquest mercat de fitxatges. Òbviament, té tot el dret a fer-ho, però aleshores també ha d’assumir que la graderia es torni boja quan surt a escalfar-se i que el xiulin més que els jugadors rivals. Digueu-me boig, però no m’estranyaria gens que Ronald Koeman el fes escalfar perquè el Camp Nou tingués el consol de poder-se quedar a gust amb ell. Una mena de walk of atonement de Joc de Trons.

I és que si pensem en l’estadi del Barça buit, també hem de tenir en compte que aquesta circumstància va començar el març del 2020 i que en el darrer partit en què hi va haver públic Josep Maria Bartomeu va sortir escaldat. Feia pocs dies que havia esclatat el Barçagate i els crits de dimissió van ser protagonistes aquell dia d’inicis de març. És per això que cal pensar què hauria passat si el públic hagués pogut expressar-se cada dos caps de setmana respecte a la gestió de l’expresident, com també hauria estat molt important saber com hauria reaccionat l’afició després del burofax de Leo Messi. Qui sap, potser no hauria trigat tant a dimitir. En qualsevol cas, ara toca celebrar que hi torna a haver públic i que el Camp Nou, com ha fet sempre -i potser a vegades amb massa severitat- continuarà dictant sentència sobre els seus jugadors.

Nou comentari