Els guionistes del calendari del futbol, lluny d’optar a cap premi, s’esforcen a empitjorar-lo cada cop que poden. I mentre esperem l’arribada del nou Supermundial de Clubs que la FIFA ens té programat per a 2025, gaudim ara d’un superparèntesi de tres setmanes, entre amistosos de seleccions i final de Copa, que han deixat congelades les qüestions importants, la Lliga i la Champions, just quan estan a punt de caramel. En el cas del Barça, just quan l’equip de Xavi Hernández està a punt d’esbrinar si el creixement i l’acceleració que ha experimentat durant les últimes setmanes són una bona ratxa enmig d’una temporada de transició o bé l’evidència d’un renaixement que el barcelonisme fa anys que espera.
Perquè és fàcil saber on vol anar a parar el Barça de Xavi, però també és obvi que el camí és més llarg, empinat i tortuós quan el club viu la precarietat econòmica que viu i el tècnic es veu obligat a improvisar amb solucions de circumstàncies i a confiar afers importants a menors d’edat, mentre compta els jugadors verdaderament diferencials que té amb els dits d’una mà i encara n’hi sobren. A pesar de tot això, l’equip ha pujat uns quants graons des que va caure 3-5 amb el Vila-real a Montjuïc. És un fet que porta mitja dotzena de partits seguits sense encaixar un gol, amb tot el creixement que això implica en equilibri tàctic, compromís col·lectiu, autoconfiança, mentalitat, cohesió. També és un fet que Ter Stegen, Koundé, Gündogan i Lewandowski estan aportant ara una autoritat en el joc que permet a joves com Cubarsí, Lamine i Fermín a atrevir-s’hi i a no tan joves com Raphinha, Christensen i Sergi Roberto a pujar al carro del rendiment immediat. I és una evidència que l’equip transmet una energia, unes capacitats i una dinàmica bastant superiors a les que es percebien mesos enrere.
El que no resulta tan fàcil és saber quin pes real té tot això. Encadenar onze partits sense perdre, guanyar per 0-3 a l’Atlètic de Madrid o entrar als quarts de final europeus a costa del Nàpols són senyals d’evolució. Falta saber si aquesta evolució dona per escalar torres més altes. Falta saber quin nivell de maduresa i de personalitat ha adquirit l’equip i quin nivell de dificultat o de pressió és capaç de gestionar i superar. Falta saber com de gran s’ha fet aquest Barça. I per saber-ho haurem d’esperar que acabi aquest parèntesi sense sentit, que arribin el duel amb el PSG i la visita al Bernabéu. Allà hi tindrem la resposta.
