El Barça de Rijkaard (2003-2008) va necessitar mitja Lliga per canviar la tendència i una temporada sencera per configurar-se com un equip guanyador; el Barça de Cruyff (1988-1995) va començar guanyant una Recopa, però no va aflorar fins al seu tercer any; i el Barça de Guardiola (2008-2012) va trigar molt menys, però va començar el seu viatge amb una derrota a Numància i un empat amb el Racing al Camp Nou. El Barça de Xavi, òbviament, està pensat per tornar a portar el club al màxim nivell i això vol dir competir per tots els títols possibles, però si algú pensa que un estiu de fitxatges, per bons, interessants i necessaris que siguin, és sinònim d’èxit immediat, o no coneix la història o no coneix el futbol. Cada equip és fruit de les seves circumstàncies. El Barça de Xavi té les seves i, per molt ben encarrilat que estigui, necessita un temps perquè passin coses.
Idea-plantilla-treball-temps: l’equació sempre ha estat la mateixa. Òbviament, el Barça ha fitxat molt i bé i això genera molta expectativa a l’entorn des del minut u i molta pressa als jugadors per demostrar individualment i col·lectivament que estan a l’altura del repte. L’aposta de la junta directiva de Laporta per reiniciar el cercle virtuós amb la venda d’actius per sanejar els comptes i invertir en plantilla també té els seus riscos i el seu estrès. I el considerable bagatge de decepcions, algunes d’elles històriques, que acumula el barcelonisme els darrers anys no ajuda a la tranquil·litat d’esperit i la paciència necessària. Però totes aquestes pressions no serveixen per accelerar el calendari del futbol, ni per millorar el resultat final.
El Barça de Xavi, més enllà de l’adaptació dels nous, la configuració de l’estructura, la posada a punt o el treball tàctic, té unes quantes decisions rellevants a prendre per agafar la seva velocitat de creuer. La continuïtat de Pjanic i la cessió de Nico, per exemple, n’és una. Sorprenent? Curtterminista? Contracultural per a un entrenador de la casa com Xavi? Tot és possible, però ara mateix és una decisió que tendeix a accelerar la marxa i que calia prendre per clarificar el rol de Busquets. N’hi ha més. La suplència de Piqué pot ser circumstancial, però s’explica per la competència. En canvi, la titularitat de Jordi Alba és un problema enquistat que Xavi només pot resoldre apostant per Balde o fitxant algú com Marcos Alonso; una altra decisió ideològica o, si ho prefereixen, estratègica. El fet és que l’equip encara no es reconeix a ell mateix com un grup tancat. Alguns insisteixen que encara pot arribar Bernardo Silva, Memphis està ultimant la seva sortida, Aubameyang medita entre el repte del Barça i el protagonisme més gran al Chelsea. I després està Frenkie De Jong, un jugador diferencial, destinat a portar galons i ser determinant, que ningú sap del cert si al setembre encara estarà aquí.
