“Estic molt decebut amb l’Athletic per xiular el passadís i no felicitar el president, ho trobo molt lleig”. Les paraules de Masip ressonen prou toves atenent els decibels d’absurda hostilitat de San Mamés. De part de l’afició i de la directiva. Hi havia un temps en què la fraternitat amb Euskal Herria significava sintonia cultural i lingüística davant la contaminació acústica del centralisme, que lladrava fins a mossegar (competències, aportacions econòmiques…). La massacre d’Hipercor -amb la còmplice passivitat de les forces policials espanyoles, tal com descriu Fonsi Loaiza- reduiria aquesta basquitis: la romantització deixava pas al desengany.
Pocs anys abans de l’atemptat, la rivalitat damunt la gespa s’havia anat coent amb les criminals entrades de Goikoetxea -a Schuster i a Maradona- i les impertinències de Clemente, que desembocarien en aquell ball de bastons de la final de copa de 1984, amb participació igualment penosa de jugadors del Barça. El 1954 Kubala va patir una ruptura del lligament lateral intern i del menisc a Bilbao, idèntic escenari on el 1974 Ángel Villar -l’expresident de la federació espanyola pel qui la Fiscalia Anticorrupció sol·licita quinze anys de presó- va donar un cop de puny a Cruyff.
L’animadversió de molts aficionats de l’Athletic, traduïda en xiulets a Lamine -la seva contribució en la passada Eurocopa el converteix ara en enemic públic a Bilbao?- i l’excessiva duresa de Berchiche -curiosament menys exaltat amb Carvajal quan el madridista li va trencar el peroné- ja s’havia revelat en les escridassades a Iniesta pel gol decisiu del Mundial 2010. Xiular algú tan exquisit com el manxec, del qui no es recorda cap gest o paraula fora de lloc, retrata la mesquinesa d’alguns seguidors -no tots, igual que el cap de porc a Figo el van llençar unes persones concretes i no tot el camp- que el 2023 van llençar bitllets falsos pel cas Negreira.
És a dir, per un afer del qual no solament no s’ha pogut trobar ni un testimoni arbitral sinó que no se n’ha dictat cap sentència judicial ferma que proclami l’existència d’adulteració esportiva, i que segurament s’arxivarà per defectes processals. És com si, pel positiu per nandrolona de Carlos Gurpegui el 2002, el Camp Nou hagués rebut l’Athletic amb xeringues o ampolletes. Però cap aficionat culer ho va fer ni s’ho va plantejar, ni abans ni després de la sanció de dos anys de l’Audiència Nacional. O com si l’estadi barcelonista hagués aprofitat una visita de l’equip bilbaí per dur pancartes contra el presumpte falsejament d’un Athletic-Llevant el juny del 2007, en virtut del qual el conjunt valencià s’hauria deixat vèncer per evitar el descens dels bascos. No fa gaire Joan Gaspart va dir que s’enduria a la tomba el secret sobre possibles ajuts a l’Athletic per esquivar la pèrdua de categoria.
A tot arreu se’n fan de bolets, quan plou, però trobem comportaments oposats per fets similars. N’hi ha que justificaran l’antipatia en l’interès per Nico, com si l’Athletic mai hagués perseguit cap jugador amb contracte en vigor… Sembla qüestió de karma que el 0-3 d’Olmo hagi tancat la temporada a San Mamés. “Gol d’un jugador inscrit fraudulentament”, sentenciava un tuit de la fanpage Athletic Xtra, eliminat al cap d’uns minuts. Els aplaudiments al Glasgow Rangers també il·lustren la gravetat de la desorientació ideològica i en legitimen el distanciament emocional, malgrat el mèrit i l’audàcia de continuar jugant i rendint notablement sense estrangers.
A uns 150 quilòmetres, l’Osasuna s’ha entestat a quedar en ridícul denunciant una fantasiosa alineació indeguda d’Iñigo Martínez, que ha topat amb la desestimació del Comitè de Disciplina i del d’Apel·lació. El club navarrès té temps fins dijous per elevar la reclamació al TAD, però, com ja ha argumentat a Twitter Miguel Galán, llicenciat en Dret i president del Centro Nacional de Formación de Entrenadores de Futbol, les possibilitats d’èxit són del 0% perquè Iñigo va ser desconvocat de manera expressa i oficial per part de la Federació i, a més, una hipotètica multa al Barça mai implicaria la pèrdua dels tres punts. Per si de cas, el triomf rotund a San Mamés impediria que el Barça fos desposseït del títol -li sobraria un punt- però perjudicaria un Rayo Vallecano que s’ha guanyat merescudament la plaça europea.
Tant l’Athletic com l’Osasuna s’ho han pres de manera visceral, amb un odi al Barça que no només els empetiteix sinó que, sobretot, evidencia el grau d’eficàcia del discurs de la caverna mediàtica i, alhora, insinua que potser Florentino mou els fils des de darrere a canvi de ves a saber què.
