Les vacances al planeta futbol van començar amb un Mundial de clubs que no era tal, ni canviarà res, i acaben amb un altre nyap que ningú sap explicar i encara menys resoldre, com és que la competició comenci i el mercat de fitxatges continuï obert. És clar que els que manen i organitzen en aquest món treballen d’allò més bé. Tan i tan bé que als seus capatassos de l’Estat espanyol no se’ls ha acudit res millor que cedir al xantatge del Reial Madrid, decapitant l’estament arbitral per fer-lo més -diguem-ne- complaent encara amb el club blanc. Què pot sortir malament? No trigarem a saber-ho. De moment, el que sabem és que la nova cúpula arbitral, com la de la Reial Federació Espanyola de Futbol i la de LaLiga, està en mans de l’església madridista. Mals temps per a la llibertat de culte.
Aquesta ha estat, fins ara, la millor jugada del club de Florentino Pérez en aquest estiu de catarsi després del triplet del Barça, de Lamine Yamal, de la Masia, de Flick i de Laporta en l’any I del regnat blanc de Mbappé. Més bona que el fitxatge de Xabi Alonso, més segura que els fitxatges de Huijsen, Carreras, Alexander-Arnold i Mastantuono i, per descomptat, més eficient que la decisió de no resoldre els dos grans problemes de l’equip madridista, a saber, omplir el buit de futbol que té al migcamp i continuar encadenat a Vinicius Jr. El que no han perdut a la casa blanca és la seva expertesa a generar sopars de duro. Així, doncs, després del cop d’estat arbitral, de gastar-se 165 milions per reforçar l’equip, de pagar suplements amb l’esperança de salvar l’any al Mundial de clubs i de presentar-se a la Lliga amb tan sols dues setmanes d’entrenament, el problema del Reial Madrid és que no li fan un calendari a mida i que LaLiga vol portar el Vila-real-Barça als Estats Units.
És el que hi ha. Allà i aquí també, perquè el Barça, per quart estiu consecutiu, continua batallant per fitxar i per inscriure. És el peatge que paga pel desfasament econòmic del mandat Bartomeu i per la decisió dels seus hereus de sortir del pou sense renunciar a competir per guanyar-ho tot, que és el que vol el culer. I és exactament el que està passant. El Barça de Laporta ho ha tornat a fer. Malgrat l’economia de guerra, les servituds del fair play financer, la falta de marge salarial i l’enyorança del Camp Nou, ha tornat a millorar l’equip amb Joan Garcia i Rashford i a inscriure els dos fitxatges sense haver de vendre un jugador important. I ha començat la temporada més o menys com va acabar l’anterior, manant, golejant i amb Lamine Yamal marcant la diferència.
