El Reial Madrid està dedicant molta energia i recursos a propagar un relat conspiranoic de persecució arbitral organitzada. Li és igual que sigui grollerament fals, que els fets, la imatge i el so el desmenteixin o que ningú se’l cregui. Florentino Pérez vol controlar la competició pel davant o pel darrere i com que la tecnologia arbitral (VAR, fora de joc semiautomàtic…) li posa traves, l’objectiu és posar en crisi tot el sistema per canviar-lo a favor seu, començant per canviar els responsables arbitrals. La fanfàrria és espectacular i el soroll directament proporcional al poder mediàtic del club blanc, però entre un munt de fakes, emergeixen els fets. I a Pamplona, Jude Bellingham va engegar a pastar fang a l’àrbitre com fa amb relativa freqüència; a Camavinga li van xiular el mateix penal que xiulen als altres, i Vinicius -d’això en parlen poc- va fallar tres gols cantats que li haurien evitat perdre el lideratge de la Lliga. Perquè aquest és l’altre fet a silenciar. El Barça de Flick, el del 0-4 al Bernabéu, el del segon lloc a la Champions, fa temps que desafia l’autoritat de l’imperi galàctic del Madrid de Mbappé per com juga i com goleja. I després d’aquesta jornada torna a ser el primer.
Pocs haurien apostat fa només un mes que l’equip blaugrana tornaria a liderar el campionat. Però també va ser excepcional que el Barça passés de tenir un avantatge de 9 punts a finals d’octubre a acabar l’any 7 punts per sota del líder, després de la pitjor ratxa en 50 anys a la Lliga (6 punts de 24). L’equip blaugrana va deixar clar d’entrada quina mena d’equip aspirava a ser, apuntant a dalt de tot sense manies. Les lesions i una plantilla justeta li van passar factura unes quantes setmanes, però l’aturada de Nadal va donar aire, els Gavi, De Jong, Araujo, Eric i Ferran van millorar la rotació de l’equip i la represa ha estat espectacular. En 12 partits, 10 victòries i dos empats entre Copa, Lliga i Champions, 42 gols marcats i una segona exhibició davant el Madrid (5-2), aquest cop amb la Supercopa en joc.
No cal dir que el futbol pot desmentir grans teories en un parell de partits, però la realitat és que el Barça arribarà a la fase decisiva de la temporada amb els deures fets, amb tots els fronts oberts i amb un equip empoderat que no para de créixer, fins i tot en partits tan poc inspirats dels davanters com el de dilluns contra el Rayo, resolt per 1-0 i de penal. Hansi Flick ha aconseguit fer un equip que transmet ambició, talent i energia i que té les idees molt clares. Hi ha enganxat quinze o setze jugadors, que poden ser titulars contra qualsevol rival i en qualsevol escenari. I no només s’ha estalviat el desgast de l’eliminatòria extra de Lliga de Campions que es juga aquests dies, sinó que s’ha guanyat un temps preciós per treballar una mica més l’equip, millorar-lo defensivament i preparar-lo per a l’hora de la veritat. La notícia enmig de tanta postveritat és que el Barça hi arribarà en perfecte estat de revista i depenent només d’ell.
